Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Hola noies, fa temps que sóc pel SP i malauradament sembla que de moment el destí només em deixa estar en el costat fosc, trist i negre del que hauria de ser la Maternitat. Algunes de vosaltres ja em coneixeu perquè ens hem trobat, en el post més ple d'històries, sentiments, emocions i paraules plenes de suport i valentia que he llegit mai. Així doncs, i com llegir mooltes altres experiències i casos de moltes de vosaltres m'han a ajudat a seguir endavant, no sentir-me sola i sobretot veure que l'amor i la il·lusió de ser pares pot amb tot;n volia compartir amb vosaltres els escrits que després de les meves vivències, he escrit. No són res de l'altre món, i en certs moments semblen més informes mèdics que no pas una història plena de sentiments però espero que si algú li ha tocat viure quelcom semblant, no defalleixi. Jo encara no tinc un petit viu amb mi, però lluitaré per aconseguir-ho.
El meu home i jo portem gairebé 5 anys de búsqueda. Jo pateixo endometriosi i n'estic operada així que l'embaràs sempre haurà de ser via RA. Tot i així, hem fet, 1 IA, una primera FIV que va resultar fallida i després de canviar de centre...semblava que la sort canviaria. Però veureu que no va ser pas així.
(Primer embaràs per In Vitro 25 abril 2012)
Pèrdua del nostre angel…
El cas és que el dia 10 d'agost de 2012 vam tenir la Eco del que serien les 16 setmanes aproximadament. Doncs bé, inicialment anàvem nerviosos però contents perquè possiblement ens dirien definitivament si esperàvem una nena o un nen.
El cas es que només entrar a la visita el metge va voler comentar-nos els resultats de la triple screening i ens va dir que davant un alt risc de Síndrome de Down 1/298, ens recomanava fer l'amnio. La notícia ens va caure com un got d'aigua freda, però com ens va dir que me la podien fer 30 minuts més tard i en dos dies tindríem els resultats, vam agafar forces i pensar en positiu, ja que la resta de barems estaven bé i simplement érem dins un número estadístic.
I tal dit tal fet, el problema va ser quan al tornar a entrar a la consulta per fer l'amnio, quan el metge va posar l'ecògraf per veure on punxar...la seva cara va canviar totalment. Nosaltres ens vam mirar espantats i li vam preguntar que què passava, i em va preguntar si havia tingut pèrdues i jo li vaig dir que no i que perquè ho preguntava, i aleshores ens va dir que: NO hi havia líquid amniòtic.
Al sentir això, ens vam espantar molt i el vam inundar a preguntes i malgrat va ser molt amable i tal...quan ens va dir que ens derivaria a la Maternitat per una segona opinió...jo ja em vaig témer el pitjor.
El fet és que la resta de la Eco era normal, el cor bategava a tope, i malgrat un petit retard de creixement, tot semblava bé, el cervell, els ronyons, el cor….A continuació, ens va fer un informe per la SS ja que la maternitat és de la SS i malgrat ell va trucar directament el metge en cap de la unitat Maternofetal de la Maternitat havíem d’anar-hi derivats; i com era divendres, no vam tenir la visita fins el dilluns següent. (El cap de setmana va ser un dels pitjors de la meva vida, el meu marit tenia esperances però jo crec que des del minut zero vaig saber que no hi hauria una resolució positiva).
El dilluns vam anar a la visita i amb els “pedazo” d’aparells que tenen ens van confirmar la noticia, absència de líquid amniòtic per causes desconegudes i retard de creixement fetal, a més d’una placenta com 3 o 4 vegades més gruixuda del normal i amb algunes anomalies. En fi, un desastre, i per començar a descartar coses em van fer una biòpsia corial (anàlisi de placenta), ja que la amnio era inviable. Dies més tard, ens van donar els resultats i la placenta estaba ok, els cromosomes tots ok i esperàvem una Nena, però les esperances de vida i bon desenvolupament no eren gens bones. Així que vam haver de sol•licitar al Comitè Clínic una interrupció de l’embaràs i avui ens han dit que està autoritzat així que…
Demà, aniré a visita a que em donin una pastilla per iniciar tot el procés i divendres m’ingressaran ja que m’hauran d’induir el part.
....Els dies han anat passant i avui, ja fa 5 dies que vam perdre definitivament el nostre angelet. El procés va iniciar-se el dimecres 22 d’agost. Teníem hora a les 11:05 del matí, però com el meu marit treballava, m’hi va acompanyar la seva mare. L’espera va ser terrible però finalment vaig entrar i just abans de derivar-me a la infermera que m’hauria d’explicar cada pas del procés, em van fer una darrera Ecografia, en la qual, malgrat no vaig poder veure res perquè el monitor per a les pacients estava apagat, vaig preguntar si la peque seguia viva i em van dir que si. Uffff, vaig sentir un a punxada tan gran al cor...Com podia ser que no tingués líquid feia més de dues setmanes, que no es pogués moure i tot i així lluitava per sobreviure... Tot seguit, després de parlar i fer les darreres preguntes al doctor, em van acompanyar a veure la infermera, la qual em va donar una pastilla que seria per fer madurar l’úter, i em va explicar com es farien les coses el dia de l’ingrés.
Finalment, va arribar el divendres 24 d’agost. A primera hora del matí ens vam llevar, ens vam dutxar i agafarem el autobús fins a la Maternitat. Un cop allí vam estar esperant fins a les 9,30, moment en que vam entrar en una saleta, em van fer despullar, em col•locaren dues vies (una per antibiòtics i l’altre pel suero) i em van posar dues pastilles via vaginal per iniciar l’eixamplament de l’úter i la dilatació.
Les primeres hores van ser prou tranquil•les, tenia la sort de poder tenir el meu marit al costat i anàvem xerrant, em donava aigua, escoltàvem música, m’acariciava, em feia costat...
Arribades les 12:30-13h aproximadament em van donar dues pastilles més, aquest cop via oral i en pocs minuts els dolors van anar en augment; de tal manera que fins i tot em van haver de posar un calmant al braç ja que les vies no anaven prou ràpides.
Les contraccions sèries havien començat així que després d’uns minuts eterns va venir el camiller que em va dur a la sala de Parts. Allí va començar un degoteig i deambulatge de metges, infermeres entrant i sortint mentre jo era l’espera que em posessin una nova via, ja que les altres dues estaven bastant obstruïdes i poguessin posar-me el suero o medicació prèvia a la “epidural”.
L’espera es va fer eterna, al meu marit no el deixaven entrar fins que m’haguessin posat la epidural, el doctor que m’havia de posar l’anestesia em va fer múltiples intents de posar-me una nova via, i després de deixar-me el braç esquerre fet un colador i dolorit, mentre jo seguia respirant dificultosament i ansiosament plena de dolor davant cada contracció...finalment va aconseguir posar-me una nova via al braç dret i aleshores la medicació prèvia no va tardar gaire en acabar-se. Així que instants després, em van posar la epidural, i malgrat els primers minuts seguien sent dolorosos, amb contraccions i forts tremolors...en 10-15 minuts tot es va calmar. El meu marit ja era a dins amb mi i ara només tocava esperar que dilatés el suficient.
No sóc molt conscient de quant de temps va passar però arribat el moment, com el fetus no era gaire gran, amb dos o tres empentes va sortir. Aleshores altre cop vam tenir sorpreses ja que la comadrona ens va preguntar si finalment el voldríem veure o no, i jo li vaig dir que si i el meu home va dir que no ho sabia, però que es quedaria amb mi, donant-me la mà, i si finalment es decidia que ja la miraria. Aleshores la comadrona ens va dir que esperéssim uns moments que de seguida ens duia el nen. I nosaltres...El nen???? Però si en havien dit que era una nena!!!!! I ella: “pues los atributos que tiene...son de niño sinó espera y lo comprobamos juntes”.
Estàvem al•lucinant, segons un estudi cromosòmic estàvem esperant un bebè de sexe femení sense cap anomalia cromosòmica i tal....i ara resultava que el fetus tenia atributs masculins. No ens ho podíem creure...però aleshores va entrar la comadrona amb un petit farcellet a la mà i el va anar destapant fins que el vam veure tot.
No sabria com explicar la sensació que em va envair, era un bebè d’escassament un pam, molt primet i moradet, però estava plenament format, tenia unes mans i uns peus molt grans (segur que hagués sortit tan alt com el meu marit) tenia una carona rodoneta i preciosa....era tan bonic, i a la vegada tan indefens...I sí, era un NEN!!! El nen que jo sempre havia desitjat tenir!!!!! I que per capricis de la naturalesa, aquesta ens l’havia pres molt abans de poder estimar-lo i donar-li la vida que sempre hauríem volgut.
Passats els moments de shock i caos davant la notícia i el consegüent pensament de saber si aleshores el diagnòstic havia estat totalment erroni...em van fer esperar unes hores fins expulsar de forma natural la placenta i no haver de fer-me un legrat. Va passar una hora i res, em van canviar d’habitació i allí una hora més tard i després de diverses exploracions per veure l’estat de la placenta i la seva ubicació...aquesta va sortir disparada, mai més ben dit, ja que una mica més i cau a terra.
A les 18:30-19h ja havia acabat tot i després d’una altre llarga espera (doncs només hi havia un camiller per tota la maternitat) em van pujar a planta on després de tot, i malgrat seguia bastant grogui de la epidural...em va agafar el baixón. Tot allò que havia aguantat durant tot el dia, les emocions contingudes i les llàgrimes que fins al moment havien estat inexistents, van sortir de cop, em vaig posar a plorar i no podia parar.... Ràbia, impotència, desconsol, enyorança...Sentia de tot i a la vegada tenia la sensació que res havia anat amb mi, que no havia estat real, que allò no havia passat.
Per sort el meu marit seguia amb mi, acaronant-me, estimant-me i fent-se el fort per tots dos.
Avui, com deia abans, ja han passat uns dies i malgrat tot, hi ha moments per tot, tinc moments d’apatisme total amb la vida, moments en que realment no crec que tot això en hagi pogut passar a nosaltres, moments que penso que no he estat realment embarassada sinó que he viscut un procés dolorós amb un final encara pitjor, i algun moment en que no vull ni pensar en la idea de tenir fills...
Moments en que agraeixo el fet que tot hagi passat tan relativament aviat i que encara no l’haguéssim pogut sentir donar patadetes, que encara no li haguéssim posat el nom...moments en que penso que tot ha estat millor així, que la decisió presa va ser la correcta i la única possible....
D’altres moments però...en que només penso en aquella carona tan perfecte del que hagués estat el nostre fill tan desitjat...el cor se m’esquinça... Em miro la panxa encara inflada i els pits, i em costa creure que he tingut una vida dins meu durant gairebé 19 setmanes i ara estic buida per dins i també per fora perquè he perdut un bocí de mi, un bocí dels dos.
Tinc por, tinc dolor... i molta incertesa...però si un pensament és recurrent i ara més que mai desitjo amb tot el meu cor...És ser MARE!!
I ho vull ser perquè...vull redescobrir el món i ensenyar-lo a una persona que el veu i viu per primer cop; vull ser mare perquè vull ser capaç de confiar amb mi, les meves capacitats i superar aquelles pors que m’han fet desaparèixer en certs instants; vull ser mare perquè vull regalar al meu marit la prova més forta e indestructible del nostre amor: un trosset dels dos...Però sobretot vull ser mare perquè la curta vida del nostre angelet tingui sentit, perquè la seva fugaç existència hagi servit per alguna cosa bona...
(Segon embaràs per In vitro 14 de juliol 2013)
Pèrdua de l’Aleix i l’Adrià...
…Els dies i els anys han anat passant, la vida ha seguit endavant però jo torno a ser aquí, ancorada, aturada, i fins i tot paralitzada i amb una sensació d’ofèc que m’oprimeix tot el meu cos...davant les circumstàncies que altre cop m’han tocat viure: la pèrdua de dos nous fills, de dues noves ànimes innocents que no han pogut aferrar-se a la vida i s’han esvaït en un sospir.
Tot va començar a finals de juny de 2013, moment en el que vam decidir tornar a iniciar un procés de FIV, després d’un tractament d’acupuntura per a equilibrar el cos i una dieta d’estil macrobiòtic per a netejar l’interior. Així doncs, després d’uns mesos de preparació el dia 14 de juliol em van fer la transferència de dos preciosos embrionets, els quals dies més tard ens van donar la gran noticia a través de la beta en sang i posterior ecografia, que s’havien quedat amb nosaltres.
Les setmanes van anar passant i els petits anaven creixent, els seus batecs se sentien ràpids i valents i la panxulina començava a créixer de forma incipient i feliç sota la meva mirada d’il•lusió i por davant un nou embaràs.
El dia 24 de setembre però...el malson i la desesperança va tornar a les nostres vides. Mentre feia la migdiada...de cop vaig sentir com si em mullés sense poder-ho controlar, vaig aixecar-me corrents cap al lavabo i continuava caient líquid. No era bona senyal, tot apuntava a que s’havia trencat una bossa de líquid amniòtic d’un dels petits.
Vam agafar el cotxe tot esverats i vam anar d’urgències a la Corachán, clínica on m’havia anat visitant des de l’alta del CIRH. Un cop allí em van fer una ecografia, i els temors es van confirmar, la bossa d’un dels petits s’havia trencat. L’embrionet seguia viu i bategant amb força així que per evitar mals majors i veure si les membranes de la bossa es regeneraven em van ingressar.
L’estada a la clínica va ser d’una setmana, en la qual malgrat no semblar que tingués més pèrdues de líquid, tampoc es va observar una millora en l’estat del saquet i per tant van dir-nos que podíem anar fent-nos a la idea que podríem perdre un dels petits, que podria haver una infecció uterina i haver d’aturar tot l’embaràs, que es podria desencadenar un part en els propers dies, o que simplement l’embaràs podria anar tirant endavant i que el petit sense líquid s’aniria marcint a l’interior, mentre que l’altre tenia bon pronòstic.
Davant la incertesa, la ràbia, i el temor a una nova pèrdua, vam decidir demanar la derivació a la Maternitat de l’hospital Clínic de Barcelona, on l’any anterior l’equip mèdic del dr. Bienvenido Puerto ens va ajudar, assessorar i finalment dur a terme l’ILE de la nostra petita.
Dos dies més tard, ja érem visitats pel Dr. Martínez, un expert en patologies d’embarassos múltiples, i ell malgrat també ens va donar una dosi de realitat posant les cartes sobre la taula, també ens va donar noves esperances i possibilitats d’intervenció segons les coses anessin avançant.
Les setmanes anaven passant, cada quinze dies teníem controls, la panxulina anava creixent i en una de les Ecografies es van dir que el petit que encara tenia líquid era un NEN!!! Us imagineu el salt que em va fer el cor al saber que un dels meus petits era aquell nen que sempre havia desitjat???? Li vam posar de nom Adrià!!
En les revisions posteriors, vam tenir una nova sorpresa, semblava que l’altre petit, el qual seguia lluitant dia a dia, estava recuperant líquid amniòtic, ja que els seus ronyons funcionaven perfectament bé, i també era un NEN!!! Que fort!! Dos petits homenets que si tot anava bé, potser podríem veure corrents per casa en uns mesos.
Malgrat la nova notícia, havíem també de seguir tocant els peus a terra i ser conscients que després d’haver estat gairebé 2 mesos sense líquid amniòtic, malgrat seguir creixent bé, i poder respirar i alimentar-se correctament des del cordó umbilical, podia ser que el seu sistema respiratori arribat el moment de néixer es col•lapsés i no tirés endavant. Així doncs, malgrat la incertesa del futur de l’Aleix, que aquest va ser el nom que vam escollir pel petit lluitador, vam decidir no fer un ILE selectiu per donar-li una oportunitat de seguir endavant, i també per evitar més riscos a l’Adrià davant la intervenció força invasiva de provocar un part parcial.
Les setmanes següents van estar plenes d’alts i baixos i visites a urgències ja que vaig començar a perdre líquid amniòtic en qualsevol moment. Tot i així, no semblava que res avancés més del compte. No tenia febres, no tenia pèrdues de sang, no tenia dolors, la mida de l’úter era correcta... i per tant, només podíem seguir esperant, seguir fent repòs i creuar els dits perquè les setmanes anessin sumant i passéssim el llindar dels embarassos viables.
Paral•lelament als ensurts que no semblaven sinó que augmentar, vaig començar a sentir els moviments i les patadetes dels meus dos homenets, fent-se lloc dins la panxa, i això m’omplia d’alegria, d’ emoció, i amor infinit vers aquells éssers que anàvem creixent dins meu. Prenia el sol, els posava música de piano de fons, acaronàvem la panxa el meu marit i jo, els hi parlàvem...
Però a la matinada del dia 15 al 16 de desembre de 2013, quan ja començàvem a respirar i ens plantejàvem començar amb algunes compres per als petits, fossin finalment un o dos...quan estàvem a punt de dormir...vaig sentir altre cop la sensació de que em baixava algun líquid però quan vaig ser al lavabo...no estava mullada sinó que m’ havia tacat de sang!!
Vaig netejar-me però van caure diverses gotes de sang per les cames i al terra que ens van fer espantar-nos moltíssim i pensar el pitjor. Així que vam agafar el cotxe i ens dirigirem sense gairebé ni poder parlar cap a Urgències de la Maternitat.
En arribar allí, em van fer diverses proves, una ecografia, em van mesurar l’úter i tot semblava correcte i que havia estat un altre ensurt, ja que les pèrdues de sang tampoc van anar en augment. No obstant com hores més tard tenia la prova de la corba de sucre (la qual havia sortit alterada feia uns 10 dies) van decidir ingressar-me i deixar-me en observació.
Hores més tard, sobre les 06:00 del matí em van començar a fer les proves del sucre, i la previsió era que un cop acabades, si em trobava bé, em donarien l’alta i marxaria cap a casa.
No obstant, el destí va tornar a ser capritxós, i el dia, i la nostra sort van començar a girar...
Quan ja era migdia, vaig començar a sentir uns forts dolors a la panxa i l’esquena, que primerament i després d’haver estat dormint en una llit d’hospital sense gaire mobilitat ni comoditat, vaig voler assignar a la mala “postura” però minuts més tard, els dolors eren insuportables i vam haver de cridar a la infermera.
Tot seguit, va venir el doctor de la planta i amb una breu revisió i un tacte vaginal bastant heavy, va dir que tenia contraccions i que en comptes de donar-me l’alta em baixessin corrents a urgències perquè allò no era el que havia d’estar passant, ja que totes les analítiques i proves havien estat correctes.
Un cop a urgències...la mala notícia va arribar als nostres oïdes, l’úter s’havia “trencat” i tenia contraccions de part. Així doncs, d’allí em van passar a la sala de parts i em van posar els corticoides per a madurar els pulmons dels petits i mentre em començaren a fer proves, analítiques i múltiples controls per veure què havia passat, què estava passant i saber què podia passar en les pròximes hores.
Les hores anaven passant i els temors es van confirmar, tenia una infecció uterina, i per tant no podien aturar el part ja que corríem perill no només els petits sinó que jo també. El desitjable era que les contraccions s’aturessin i els petits podessin com a mínim quedar-se unes 24-48h per tal que els seus pulmons maduressin una mica, amb l’ajuda de la medicació.
Així mateix, al veure que tenia una infecció a l’úter van voler veure si la bossa de l’Adrià també estava infectada així que em van fer la amniocentesis. [Tot l’embaràs sense fer-la per por a rebentar la seva bossa o provocar una infecció i enmig de tot el sarau ens diuen que es bo fer-la per descartar més coses...quin sentiment... por, angoixa...esperança??]
Els resultats ens van donar una petita alegria, el líquid amniòtic estava bé, altre cop però, la sort no va estar del costat nostre i les contraccions van augmentar de manera que em van haver de posar l’epidural ja que l’Aleix s’obria pas per venir al món.
Minuts més tard, i després de confirmar-nos que l’Aleix venia de natges, va néixer i se’l van endur corrents els pediatres de neonatologia per veure si el podien reanimar...però el destí ens va donar una forta dosi de realitat, l’Aleix, era molt prematur, i després de tantes setmanes sense líquid, els seu sistema respiratori encara no estava preparat per afrontar una vida fora la meva panxa.
Instants després, ens el van portar tapat amb un llençolet i vam poder tenir-lo uns minuts al braços fins que el seu petit cos es va començar a refredar. Era tan petit...i tan nen a la vegada...Tenia unes mans i uns peus grans, unes ungles minúscules i unes cametes i braços preciosos. Tenia el nas aixafadet, una orella arrugada i els peus una mica torts d’haver estat tan oprimit i sense mobilitat però era el meu Aleix, el meu peque que havia lluitat durant més de tres mesos per seguir endavant i que ara, teníem als braços sense vida.
Després de néixer l’Aleix, tot es va alentir, les contraccions es van aturar, el pols de l’Adrià i el meu eren estables...Els ànims estaven per terra, però no podíem abandonar l’optimisme ja que l’Adrià, el nostre campió que venia sa, i havia estat cuidant sempre del seu germanet, seguia aferrant-se al meu interior, i per tant desitjàvem ferventment que les hores anessin passant i la medicació fes el seu efecte, i donés una oportunitat més a l’Adrià de seguir endavant. A més, el doctor que estava amb nosaltres ens va dir que el part de l’Adrià seria molt més fàcil ja que venia de cap i tot estava bé.
4 hores més tard, però...altre cop les contraccions s’iniciaren i el desencís i la por es convertiren en els nostres nous acompanyants de viatge... Les doctores em van començar a donar instruccions mentre elles em palpaven per veure com anava tot.
Els dolors eren insuportables em van haver de col•locar novament el catèter de la epidural i posar-me dos reforços, però els dolors no feien més que augmentar. Aleshores les doctores després de mirar-se entre elles em van dir que no empenyés més, que l’Adrià no sortia.
Aleshores els nervis, el neguit i la por es van apoderar de mi, només recordo que vaig cridar dues vegades: Salveu l’Adrià! Salveu l’Adrià!!, tot seguit va venir l’anestesista i em va sedar totalment.
Minuts més tard, em vaig despertar i el meu home em va dir que l’Adrià havia nascut, que la cosa s’havia complicat i m’havien hagut de ficar tota la mà dins per treure’l i que ara jo duia dos punts, però que ell marxava amb els pediatres i l’Adrià, que estava una mica dèbil, cap a Neonats.
Vaig veure passar la incubadora pel costat però el meu petit no el vaig veure, i em van dir, aquest matí quan estiguis una mica millor ja podràs baixar a veure’l. Aleshores vaig respirar fons i tot el cansanci i la tensió soferta, juntament amb el patiment es van apoderar de mi.
Tot seguit, em van pujar a una habitació, com l’altre cop, sense ser compartida. I vaig tancar els ulls un parell d’hores fins que va entrar una infermera corrents i ens va dir, acaba de pujar la pediatra, si voleu veure el vostre petit millor que baixeu ara.
Això no eren bones notícies, i la rapidesa amb la que estava succeint tot no feia més que augmentar el nostre neguit i la nostra por a quin podria ser el desenllaç de la situació. Al sortir de l’habitació vaig veure la cara de la pediatra...i malgrat no va dir res...o va dir tot.
El món em va caure a sobre, però per altra banda no podia creure res del que em digués, havia de veure l’Adrià com fos.
Vam arribar a la Sala de l’Uci de Neonats i allí el vaig veure, dins la seva urna de vidre, sense constants vitals en pantalla però encara respirant amb dificultat.
Aleshores ens van donar la possibilitat de tenir-lo als braços, de despedir-nos d’ell i de passar els seus gairebé primers i últims minuts de vida junts. Me’l van donar embolicat amb una manteta i ple de tubs que li tapaven parcialment la carona.
Vaig preguntar si tot allò arribat aquest punt li servia d’alguna cosa i em van dir que no, així que vaig demanar que li traguessin tots els tubs i cables perquè li volia veure la seva bonica i preciosa cara.
Així doncs, com feia unes 7 hores abans, ens trobàvem altre cop sols el meu marit i jo, amb un dels nostres petits als braços, acaronant-lo mentre deixava aquest món sense haver pogut ni tan sols obrir els ulls i veure els qui vam ser els seus pares durant unes hores.
Recordo l’escalfor que desprenia, em reconfortava i a la vegada m’esquinçava el cor veure que la seva vida se m’escapava de les mans i no hi podia fer res. La seva carona era preciosa, tenia un nasset rodonet i preciós, una versió en miniatura i millorada del meu. Tenia unes cames grans i uns braços musculats i llargs. Uns peus grans i amb un dit més llarg que l’altre com el seu pare. Era el nostre fill, era perfecte!!!
Instants després el meu marit va agafar l’Adrià entre els seus braços, i veure aquella imatge...em va trencar l’anima...les llàgrimes van fer acte de presència i el silenci es va apoderar de nosaltres. Només intercanviàvem, altre cop, mirades plenes d’amor, de dolor, de ràbia, desconsol i impotència...
Vaig quedar-me uns instants absorta, apàtica, buida, incrèdula...La situació no era real, no podia ser-ho!!! Havíem fet tot el que ens havien dit, havíem fet tot el que estava a les nostres mans, havíem lluitat per ells i en canvi...en un obrir i tancar d’ulls, després de gairebé 6 mesos patint i sumant els dies com a petites batalles guanyades, ens trobàvem acomiadant-nos del nostre segon petit en menys de 7 hores.
La pregunta que ens vam fer, que ens fem i que sempre ens farem és Per Què?? Perquè altre cop nosaltres? Perquè els dos petits? ...
Avui, com molts altres en aquestes darreres setmanes, el dia es fa llarg, la nit fosca i el cor resta encongit i ofegat per l’angoixa, la buidor i el dolor del record. Les llàgrimes sempre a punt i la por a l’oblit...una constant al cap. Encara no ha passat un mes des de tot plegat, i tot i així, tinc por d’oblidar les seves carones i les breus imatges que tinc de la seva curta vida, i dels únics moments que vaig poder estar amb els meus petits.
Vull pensar que el pas del temps m’ajudarà a esborrar la intensitat del dolor que ara m’aclapara i atenuarà el sentiment de ràbia i impotència que ara m’oprimeix, fins i tot m’ajudi a omplir amb les petites coses i els detalls del dia a dia el buit que ara sento dins meu, però podrà ajudar-me a aixecar-me i afrontar novament el repte de la maternitat??
Des que tinc ús de raó recordo, sé i sento que la fita principal de la meva vida sempre a estat ser Mare, però després de tanta lluita, tants entrebancs, i tant de sofriment...Podré compilar prou forces per tornar a començar? Podré suportar un nou embaràs? I el més important de tot, podré rebre un nou fill amb la mateixa il•lusió, alegria i amor? Ara mateix, tinc por, molta por. Por a no tornar a ser jo mateixa, por a començar una nova lluita, por a una nova patacada i sobretot por a que el meu, el nostre somni de formar una família mai es pugui veure fet realitat.
El meu home i jo portem gairebé 5 anys de búsqueda. Jo pateixo endometriosi i n'estic operada així que l'embaràs sempre haurà de ser via RA. Tot i així, hem fet, 1 IA, una primera FIV que va resultar fallida i després de canviar de centre...semblava que la sort canviaria. Però veureu que no va ser pas així.
(Primer embaràs per In Vitro 25 abril 2012)
Pèrdua del nostre angel…
El cas és que el dia 10 d'agost de 2012 vam tenir la Eco del que serien les 16 setmanes aproximadament. Doncs bé, inicialment anàvem nerviosos però contents perquè possiblement ens dirien definitivament si esperàvem una nena o un nen.
El cas es que només entrar a la visita el metge va voler comentar-nos els resultats de la triple screening i ens va dir que davant un alt risc de Síndrome de Down 1/298, ens recomanava fer l'amnio. La notícia ens va caure com un got d'aigua freda, però com ens va dir que me la podien fer 30 minuts més tard i en dos dies tindríem els resultats, vam agafar forces i pensar en positiu, ja que la resta de barems estaven bé i simplement érem dins un número estadístic.
I tal dit tal fet, el problema va ser quan al tornar a entrar a la consulta per fer l'amnio, quan el metge va posar l'ecògraf per veure on punxar...la seva cara va canviar totalment. Nosaltres ens vam mirar espantats i li vam preguntar que què passava, i em va preguntar si havia tingut pèrdues i jo li vaig dir que no i que perquè ho preguntava, i aleshores ens va dir que: NO hi havia líquid amniòtic.
Al sentir això, ens vam espantar molt i el vam inundar a preguntes i malgrat va ser molt amable i tal...quan ens va dir que ens derivaria a la Maternitat per una segona opinió...jo ja em vaig témer el pitjor.
El fet és que la resta de la Eco era normal, el cor bategava a tope, i malgrat un petit retard de creixement, tot semblava bé, el cervell, els ronyons, el cor….A continuació, ens va fer un informe per la SS ja que la maternitat és de la SS i malgrat ell va trucar directament el metge en cap de la unitat Maternofetal de la Maternitat havíem d’anar-hi derivats; i com era divendres, no vam tenir la visita fins el dilluns següent. (El cap de setmana va ser un dels pitjors de la meva vida, el meu marit tenia esperances però jo crec que des del minut zero vaig saber que no hi hauria una resolució positiva).
El dilluns vam anar a la visita i amb els “pedazo” d’aparells que tenen ens van confirmar la noticia, absència de líquid amniòtic per causes desconegudes i retard de creixement fetal, a més d’una placenta com 3 o 4 vegades més gruixuda del normal i amb algunes anomalies. En fi, un desastre, i per començar a descartar coses em van fer una biòpsia corial (anàlisi de placenta), ja que la amnio era inviable. Dies més tard, ens van donar els resultats i la placenta estaba ok, els cromosomes tots ok i esperàvem una Nena, però les esperances de vida i bon desenvolupament no eren gens bones. Així que vam haver de sol•licitar al Comitè Clínic una interrupció de l’embaràs i avui ens han dit que està autoritzat així que…
Demà, aniré a visita a que em donin una pastilla per iniciar tot el procés i divendres m’ingressaran ja que m’hauran d’induir el part.
....Els dies han anat passant i avui, ja fa 5 dies que vam perdre definitivament el nostre angelet. El procés va iniciar-se el dimecres 22 d’agost. Teníem hora a les 11:05 del matí, però com el meu marit treballava, m’hi va acompanyar la seva mare. L’espera va ser terrible però finalment vaig entrar i just abans de derivar-me a la infermera que m’hauria d’explicar cada pas del procés, em van fer una darrera Ecografia, en la qual, malgrat no vaig poder veure res perquè el monitor per a les pacients estava apagat, vaig preguntar si la peque seguia viva i em van dir que si. Uffff, vaig sentir un a punxada tan gran al cor...Com podia ser que no tingués líquid feia més de dues setmanes, que no es pogués moure i tot i així lluitava per sobreviure... Tot seguit, després de parlar i fer les darreres preguntes al doctor, em van acompanyar a veure la infermera, la qual em va donar una pastilla que seria per fer madurar l’úter, i em va explicar com es farien les coses el dia de l’ingrés.
Finalment, va arribar el divendres 24 d’agost. A primera hora del matí ens vam llevar, ens vam dutxar i agafarem el autobús fins a la Maternitat. Un cop allí vam estar esperant fins a les 9,30, moment en que vam entrar en una saleta, em van fer despullar, em col•locaren dues vies (una per antibiòtics i l’altre pel suero) i em van posar dues pastilles via vaginal per iniciar l’eixamplament de l’úter i la dilatació.
Les primeres hores van ser prou tranquil•les, tenia la sort de poder tenir el meu marit al costat i anàvem xerrant, em donava aigua, escoltàvem música, m’acariciava, em feia costat...
Arribades les 12:30-13h aproximadament em van donar dues pastilles més, aquest cop via oral i en pocs minuts els dolors van anar en augment; de tal manera que fins i tot em van haver de posar un calmant al braç ja que les vies no anaven prou ràpides.
Les contraccions sèries havien començat així que després d’uns minuts eterns va venir el camiller que em va dur a la sala de Parts. Allí va començar un degoteig i deambulatge de metges, infermeres entrant i sortint mentre jo era l’espera que em posessin una nova via, ja que les altres dues estaven bastant obstruïdes i poguessin posar-me el suero o medicació prèvia a la “epidural”.
L’espera es va fer eterna, al meu marit no el deixaven entrar fins que m’haguessin posat la epidural, el doctor que m’havia de posar l’anestesia em va fer múltiples intents de posar-me una nova via, i després de deixar-me el braç esquerre fet un colador i dolorit, mentre jo seguia respirant dificultosament i ansiosament plena de dolor davant cada contracció...finalment va aconseguir posar-me una nova via al braç dret i aleshores la medicació prèvia no va tardar gaire en acabar-se. Així que instants després, em van posar la epidural, i malgrat els primers minuts seguien sent dolorosos, amb contraccions i forts tremolors...en 10-15 minuts tot es va calmar. El meu marit ja era a dins amb mi i ara només tocava esperar que dilatés el suficient.
No sóc molt conscient de quant de temps va passar però arribat el moment, com el fetus no era gaire gran, amb dos o tres empentes va sortir. Aleshores altre cop vam tenir sorpreses ja que la comadrona ens va preguntar si finalment el voldríem veure o no, i jo li vaig dir que si i el meu home va dir que no ho sabia, però que es quedaria amb mi, donant-me la mà, i si finalment es decidia que ja la miraria. Aleshores la comadrona ens va dir que esperéssim uns moments que de seguida ens duia el nen. I nosaltres...El nen???? Però si en havien dit que era una nena!!!!! I ella: “pues los atributos que tiene...son de niño sinó espera y lo comprobamos juntes”.
Estàvem al•lucinant, segons un estudi cromosòmic estàvem esperant un bebè de sexe femení sense cap anomalia cromosòmica i tal....i ara resultava que el fetus tenia atributs masculins. No ens ho podíem creure...però aleshores va entrar la comadrona amb un petit farcellet a la mà i el va anar destapant fins que el vam veure tot.
No sabria com explicar la sensació que em va envair, era un bebè d’escassament un pam, molt primet i moradet, però estava plenament format, tenia unes mans i uns peus molt grans (segur que hagués sortit tan alt com el meu marit) tenia una carona rodoneta i preciosa....era tan bonic, i a la vegada tan indefens...I sí, era un NEN!!! El nen que jo sempre havia desitjat tenir!!!!! I que per capricis de la naturalesa, aquesta ens l’havia pres molt abans de poder estimar-lo i donar-li la vida que sempre hauríem volgut.
Passats els moments de shock i caos davant la notícia i el consegüent pensament de saber si aleshores el diagnòstic havia estat totalment erroni...em van fer esperar unes hores fins expulsar de forma natural la placenta i no haver de fer-me un legrat. Va passar una hora i res, em van canviar d’habitació i allí una hora més tard i després de diverses exploracions per veure l’estat de la placenta i la seva ubicació...aquesta va sortir disparada, mai més ben dit, ja que una mica més i cau a terra.
A les 18:30-19h ja havia acabat tot i després d’una altre llarga espera (doncs només hi havia un camiller per tota la maternitat) em van pujar a planta on després de tot, i malgrat seguia bastant grogui de la epidural...em va agafar el baixón. Tot allò que havia aguantat durant tot el dia, les emocions contingudes i les llàgrimes que fins al moment havien estat inexistents, van sortir de cop, em vaig posar a plorar i no podia parar.... Ràbia, impotència, desconsol, enyorança...Sentia de tot i a la vegada tenia la sensació que res havia anat amb mi, que no havia estat real, que allò no havia passat.
Per sort el meu marit seguia amb mi, acaronant-me, estimant-me i fent-se el fort per tots dos.
Avui, com deia abans, ja han passat uns dies i malgrat tot, hi ha moments per tot, tinc moments d’apatisme total amb la vida, moments en que realment no crec que tot això en hagi pogut passar a nosaltres, moments que penso que no he estat realment embarassada sinó que he viscut un procés dolorós amb un final encara pitjor, i algun moment en que no vull ni pensar en la idea de tenir fills...
Moments en que agraeixo el fet que tot hagi passat tan relativament aviat i que encara no l’haguéssim pogut sentir donar patadetes, que encara no li haguéssim posat el nom...moments en que penso que tot ha estat millor així, que la decisió presa va ser la correcta i la única possible....
D’altres moments però...en que només penso en aquella carona tan perfecte del que hagués estat el nostre fill tan desitjat...el cor se m’esquinça... Em miro la panxa encara inflada i els pits, i em costa creure que he tingut una vida dins meu durant gairebé 19 setmanes i ara estic buida per dins i també per fora perquè he perdut un bocí de mi, un bocí dels dos.
Tinc por, tinc dolor... i molta incertesa...però si un pensament és recurrent i ara més que mai desitjo amb tot el meu cor...És ser MARE!!
I ho vull ser perquè...vull redescobrir el món i ensenyar-lo a una persona que el veu i viu per primer cop; vull ser mare perquè vull ser capaç de confiar amb mi, les meves capacitats i superar aquelles pors que m’han fet desaparèixer en certs instants; vull ser mare perquè vull regalar al meu marit la prova més forta e indestructible del nostre amor: un trosset dels dos...Però sobretot vull ser mare perquè la curta vida del nostre angelet tingui sentit, perquè la seva fugaç existència hagi servit per alguna cosa bona...
(Segon embaràs per In vitro 14 de juliol 2013)
Pèrdua de l’Aleix i l’Adrià...
…Els dies i els anys han anat passant, la vida ha seguit endavant però jo torno a ser aquí, ancorada, aturada, i fins i tot paralitzada i amb una sensació d’ofèc que m’oprimeix tot el meu cos...davant les circumstàncies que altre cop m’han tocat viure: la pèrdua de dos nous fills, de dues noves ànimes innocents que no han pogut aferrar-se a la vida i s’han esvaït en un sospir.
Tot va començar a finals de juny de 2013, moment en el que vam decidir tornar a iniciar un procés de FIV, després d’un tractament d’acupuntura per a equilibrar el cos i una dieta d’estil macrobiòtic per a netejar l’interior. Així doncs, després d’uns mesos de preparació el dia 14 de juliol em van fer la transferència de dos preciosos embrionets, els quals dies més tard ens van donar la gran noticia a través de la beta en sang i posterior ecografia, que s’havien quedat amb nosaltres.
Les setmanes van anar passant i els petits anaven creixent, els seus batecs se sentien ràpids i valents i la panxulina començava a créixer de forma incipient i feliç sota la meva mirada d’il•lusió i por davant un nou embaràs.
El dia 24 de setembre però...el malson i la desesperança va tornar a les nostres vides. Mentre feia la migdiada...de cop vaig sentir com si em mullés sense poder-ho controlar, vaig aixecar-me corrents cap al lavabo i continuava caient líquid. No era bona senyal, tot apuntava a que s’havia trencat una bossa de líquid amniòtic d’un dels petits.
Vam agafar el cotxe tot esverats i vam anar d’urgències a la Corachán, clínica on m’havia anat visitant des de l’alta del CIRH. Un cop allí em van fer una ecografia, i els temors es van confirmar, la bossa d’un dels petits s’havia trencat. L’embrionet seguia viu i bategant amb força així que per evitar mals majors i veure si les membranes de la bossa es regeneraven em van ingressar.
L’estada a la clínica va ser d’una setmana, en la qual malgrat no semblar que tingués més pèrdues de líquid, tampoc es va observar una millora en l’estat del saquet i per tant van dir-nos que podíem anar fent-nos a la idea que podríem perdre un dels petits, que podria haver una infecció uterina i haver d’aturar tot l’embaràs, que es podria desencadenar un part en els propers dies, o que simplement l’embaràs podria anar tirant endavant i que el petit sense líquid s’aniria marcint a l’interior, mentre que l’altre tenia bon pronòstic.
Davant la incertesa, la ràbia, i el temor a una nova pèrdua, vam decidir demanar la derivació a la Maternitat de l’hospital Clínic de Barcelona, on l’any anterior l’equip mèdic del dr. Bienvenido Puerto ens va ajudar, assessorar i finalment dur a terme l’ILE de la nostra petita.
Dos dies més tard, ja érem visitats pel Dr. Martínez, un expert en patologies d’embarassos múltiples, i ell malgrat també ens va donar una dosi de realitat posant les cartes sobre la taula, també ens va donar noves esperances i possibilitats d’intervenció segons les coses anessin avançant.
Les setmanes anaven passant, cada quinze dies teníem controls, la panxulina anava creixent i en una de les Ecografies es van dir que el petit que encara tenia líquid era un NEN!!! Us imagineu el salt que em va fer el cor al saber que un dels meus petits era aquell nen que sempre havia desitjat???? Li vam posar de nom Adrià!!
En les revisions posteriors, vam tenir una nova sorpresa, semblava que l’altre petit, el qual seguia lluitant dia a dia, estava recuperant líquid amniòtic, ja que els seus ronyons funcionaven perfectament bé, i també era un NEN!!! Que fort!! Dos petits homenets que si tot anava bé, potser podríem veure corrents per casa en uns mesos.
Malgrat la nova notícia, havíem també de seguir tocant els peus a terra i ser conscients que després d’haver estat gairebé 2 mesos sense líquid amniòtic, malgrat seguir creixent bé, i poder respirar i alimentar-se correctament des del cordó umbilical, podia ser que el seu sistema respiratori arribat el moment de néixer es col•lapsés i no tirés endavant. Així doncs, malgrat la incertesa del futur de l’Aleix, que aquest va ser el nom que vam escollir pel petit lluitador, vam decidir no fer un ILE selectiu per donar-li una oportunitat de seguir endavant, i també per evitar més riscos a l’Adrià davant la intervenció força invasiva de provocar un part parcial.
Les setmanes següents van estar plenes d’alts i baixos i visites a urgències ja que vaig començar a perdre líquid amniòtic en qualsevol moment. Tot i així, no semblava que res avancés més del compte. No tenia febres, no tenia pèrdues de sang, no tenia dolors, la mida de l’úter era correcta... i per tant, només podíem seguir esperant, seguir fent repòs i creuar els dits perquè les setmanes anessin sumant i passéssim el llindar dels embarassos viables.
Paral•lelament als ensurts que no semblaven sinó que augmentar, vaig començar a sentir els moviments i les patadetes dels meus dos homenets, fent-se lloc dins la panxa, i això m’omplia d’alegria, d’ emoció, i amor infinit vers aquells éssers que anàvem creixent dins meu. Prenia el sol, els posava música de piano de fons, acaronàvem la panxa el meu marit i jo, els hi parlàvem...
Però a la matinada del dia 15 al 16 de desembre de 2013, quan ja començàvem a respirar i ens plantejàvem començar amb algunes compres per als petits, fossin finalment un o dos...quan estàvem a punt de dormir...vaig sentir altre cop la sensació de que em baixava algun líquid però quan vaig ser al lavabo...no estava mullada sinó que m’ havia tacat de sang!!
Vaig netejar-me però van caure diverses gotes de sang per les cames i al terra que ens van fer espantar-nos moltíssim i pensar el pitjor. Així que vam agafar el cotxe i ens dirigirem sense gairebé ni poder parlar cap a Urgències de la Maternitat.
En arribar allí, em van fer diverses proves, una ecografia, em van mesurar l’úter i tot semblava correcte i que havia estat un altre ensurt, ja que les pèrdues de sang tampoc van anar en augment. No obstant com hores més tard tenia la prova de la corba de sucre (la qual havia sortit alterada feia uns 10 dies) van decidir ingressar-me i deixar-me en observació.
Hores més tard, sobre les 06:00 del matí em van començar a fer les proves del sucre, i la previsió era que un cop acabades, si em trobava bé, em donarien l’alta i marxaria cap a casa.
No obstant, el destí va tornar a ser capritxós, i el dia, i la nostra sort van començar a girar...
Quan ja era migdia, vaig començar a sentir uns forts dolors a la panxa i l’esquena, que primerament i després d’haver estat dormint en una llit d’hospital sense gaire mobilitat ni comoditat, vaig voler assignar a la mala “postura” però minuts més tard, els dolors eren insuportables i vam haver de cridar a la infermera.
Tot seguit, va venir el doctor de la planta i amb una breu revisió i un tacte vaginal bastant heavy, va dir que tenia contraccions i que en comptes de donar-me l’alta em baixessin corrents a urgències perquè allò no era el que havia d’estar passant, ja que totes les analítiques i proves havien estat correctes.
Un cop a urgències...la mala notícia va arribar als nostres oïdes, l’úter s’havia “trencat” i tenia contraccions de part. Així doncs, d’allí em van passar a la sala de parts i em van posar els corticoides per a madurar els pulmons dels petits i mentre em començaren a fer proves, analítiques i múltiples controls per veure què havia passat, què estava passant i saber què podia passar en les pròximes hores.
Les hores anaven passant i els temors es van confirmar, tenia una infecció uterina, i per tant no podien aturar el part ja que corríem perill no només els petits sinó que jo també. El desitjable era que les contraccions s’aturessin i els petits podessin com a mínim quedar-se unes 24-48h per tal que els seus pulmons maduressin una mica, amb l’ajuda de la medicació.
Així mateix, al veure que tenia una infecció a l’úter van voler veure si la bossa de l’Adrià també estava infectada així que em van fer la amniocentesis. [Tot l’embaràs sense fer-la per por a rebentar la seva bossa o provocar una infecció i enmig de tot el sarau ens diuen que es bo fer-la per descartar més coses...quin sentiment... por, angoixa...esperança??]
Els resultats ens van donar una petita alegria, el líquid amniòtic estava bé, altre cop però, la sort no va estar del costat nostre i les contraccions van augmentar de manera que em van haver de posar l’epidural ja que l’Aleix s’obria pas per venir al món.
Minuts més tard, i després de confirmar-nos que l’Aleix venia de natges, va néixer i se’l van endur corrents els pediatres de neonatologia per veure si el podien reanimar...però el destí ens va donar una forta dosi de realitat, l’Aleix, era molt prematur, i després de tantes setmanes sense líquid, els seu sistema respiratori encara no estava preparat per afrontar una vida fora la meva panxa.
Instants després, ens el van portar tapat amb un llençolet i vam poder tenir-lo uns minuts al braços fins que el seu petit cos es va començar a refredar. Era tan petit...i tan nen a la vegada...Tenia unes mans i uns peus grans, unes ungles minúscules i unes cametes i braços preciosos. Tenia el nas aixafadet, una orella arrugada i els peus una mica torts d’haver estat tan oprimit i sense mobilitat però era el meu Aleix, el meu peque que havia lluitat durant més de tres mesos per seguir endavant i que ara, teníem als braços sense vida.
Després de néixer l’Aleix, tot es va alentir, les contraccions es van aturar, el pols de l’Adrià i el meu eren estables...Els ànims estaven per terra, però no podíem abandonar l’optimisme ja que l’Adrià, el nostre campió que venia sa, i havia estat cuidant sempre del seu germanet, seguia aferrant-se al meu interior, i per tant desitjàvem ferventment que les hores anessin passant i la medicació fes el seu efecte, i donés una oportunitat més a l’Adrià de seguir endavant. A més, el doctor que estava amb nosaltres ens va dir que el part de l’Adrià seria molt més fàcil ja que venia de cap i tot estava bé.
4 hores més tard, però...altre cop les contraccions s’iniciaren i el desencís i la por es convertiren en els nostres nous acompanyants de viatge... Les doctores em van començar a donar instruccions mentre elles em palpaven per veure com anava tot.
Els dolors eren insuportables em van haver de col•locar novament el catèter de la epidural i posar-me dos reforços, però els dolors no feien més que augmentar. Aleshores les doctores després de mirar-se entre elles em van dir que no empenyés més, que l’Adrià no sortia.
Aleshores els nervis, el neguit i la por es van apoderar de mi, només recordo que vaig cridar dues vegades: Salveu l’Adrià! Salveu l’Adrià!!, tot seguit va venir l’anestesista i em va sedar totalment.
Minuts més tard, em vaig despertar i el meu home em va dir que l’Adrià havia nascut, que la cosa s’havia complicat i m’havien hagut de ficar tota la mà dins per treure’l i que ara jo duia dos punts, però que ell marxava amb els pediatres i l’Adrià, que estava una mica dèbil, cap a Neonats.
Vaig veure passar la incubadora pel costat però el meu petit no el vaig veure, i em van dir, aquest matí quan estiguis una mica millor ja podràs baixar a veure’l. Aleshores vaig respirar fons i tot el cansanci i la tensió soferta, juntament amb el patiment es van apoderar de mi.
Tot seguit, em van pujar a una habitació, com l’altre cop, sense ser compartida. I vaig tancar els ulls un parell d’hores fins que va entrar una infermera corrents i ens va dir, acaba de pujar la pediatra, si voleu veure el vostre petit millor que baixeu ara.
Això no eren bones notícies, i la rapidesa amb la que estava succeint tot no feia més que augmentar el nostre neguit i la nostra por a quin podria ser el desenllaç de la situació. Al sortir de l’habitació vaig veure la cara de la pediatra...i malgrat no va dir res...o va dir tot.
El món em va caure a sobre, però per altra banda no podia creure res del que em digués, havia de veure l’Adrià com fos.
Vam arribar a la Sala de l’Uci de Neonats i allí el vaig veure, dins la seva urna de vidre, sense constants vitals en pantalla però encara respirant amb dificultat.
Aleshores ens van donar la possibilitat de tenir-lo als braços, de despedir-nos d’ell i de passar els seus gairebé primers i últims minuts de vida junts. Me’l van donar embolicat amb una manteta i ple de tubs que li tapaven parcialment la carona.
Vaig preguntar si tot allò arribat aquest punt li servia d’alguna cosa i em van dir que no, així que vaig demanar que li traguessin tots els tubs i cables perquè li volia veure la seva bonica i preciosa cara.
Així doncs, com feia unes 7 hores abans, ens trobàvem altre cop sols el meu marit i jo, amb un dels nostres petits als braços, acaronant-lo mentre deixava aquest món sense haver pogut ni tan sols obrir els ulls i veure els qui vam ser els seus pares durant unes hores.
Recordo l’escalfor que desprenia, em reconfortava i a la vegada m’esquinçava el cor veure que la seva vida se m’escapava de les mans i no hi podia fer res. La seva carona era preciosa, tenia un nasset rodonet i preciós, una versió en miniatura i millorada del meu. Tenia unes cames grans i uns braços musculats i llargs. Uns peus grans i amb un dit més llarg que l’altre com el seu pare. Era el nostre fill, era perfecte!!!
Instants després el meu marit va agafar l’Adrià entre els seus braços, i veure aquella imatge...em va trencar l’anima...les llàgrimes van fer acte de presència i el silenci es va apoderar de nosaltres. Només intercanviàvem, altre cop, mirades plenes d’amor, de dolor, de ràbia, desconsol i impotència...
Vaig quedar-me uns instants absorta, apàtica, buida, incrèdula...La situació no era real, no podia ser-ho!!! Havíem fet tot el que ens havien dit, havíem fet tot el que estava a les nostres mans, havíem lluitat per ells i en canvi...en un obrir i tancar d’ulls, després de gairebé 6 mesos patint i sumant els dies com a petites batalles guanyades, ens trobàvem acomiadant-nos del nostre segon petit en menys de 7 hores.
La pregunta que ens vam fer, que ens fem i que sempre ens farem és Per Què?? Perquè altre cop nosaltres? Perquè els dos petits? ...
Avui, com molts altres en aquestes darreres setmanes, el dia es fa llarg, la nit fosca i el cor resta encongit i ofegat per l’angoixa, la buidor i el dolor del record. Les llàgrimes sempre a punt i la por a l’oblit...una constant al cap. Encara no ha passat un mes des de tot plegat, i tot i així, tinc por d’oblidar les seves carones i les breus imatges que tinc de la seva curta vida, i dels únics moments que vaig poder estar amb els meus petits.
Vull pensar que el pas del temps m’ajudarà a esborrar la intensitat del dolor que ara m’aclapara i atenuarà el sentiment de ràbia i impotència que ara m’oprimeix, fins i tot m’ajudi a omplir amb les petites coses i els detalls del dia a dia el buit que ara sento dins meu, però podrà ajudar-me a aixecar-me i afrontar novament el repte de la maternitat??
Des que tinc ús de raó recordo, sé i sento que la fita principal de la meva vida sempre a estat ser Mare, però després de tanta lluita, tants entrebancs, i tant de sofriment...Podré compilar prou forces per tornar a començar? Podré suportar un nou embaràs? I el més important de tot, podré rebre un nou fill amb la mateixa il•lusió, alegria i amor? Ara mateix, tinc por, molta por. Por a no tornar a ser jo mateixa, por a començar una nova lluita, por a una nova patacada i sobretot por a que el meu, el nostre somni de formar una família mai es pugui veure fet realitat.
4a FIV: Nov'17 CIRH: ++!! però embaràs ectòpic.
Transfers 2016: NEG.
Transfer Juny'14: ++!! AINA la nostra preciosa princesa!!!
17/12/13: Perdem l'Aleix i l'Adrià...sempre us durem al cor!
3a FIV. CIRH Juliol'13: +++!! Bessons! Gen i Feb '13: Transfers: NEG.
2a FIV. CIRH Abril'12: ++!! 24/08/12: Perdem el nostre angelet.
Transfers 2016: NEG.
Transfer Juny'14: ++!! AINA la nostra preciosa princesa!!!
17/12/13: Perdem l'Aleix i l'Adrià...sempre us durem al cor!
3a FIV. CIRH Juliol'13: +++!! Bessons! Gen i Feb '13: Transfers: NEG.
2a FIV. CIRH Abril'12: ++!! 24/08/12: Perdem el nostre angelet.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Hola
Una cosa així no se seupera mai sha d'intentar sobreviure i anar tirant com se pugui, crec q per no caure en cap depressio i per sàpiguer sobreportar-lo potser seria bona idea anar amb un especialista t'ajudaria a tirar endavant ara tot es molt recent, però ja veuràs com d mida q vaigi passant el temps aquests dolor q sents serà més suportable.
Ànims
Una cosa així no se seupera mai sha d'intentar sobreviure i anar tirant com se pugui, crec q per no caure en cap depressio i per sàpiguer sobreportar-lo potser seria bona idea anar amb un especialista t'ajudaria a tirar endavant ara tot es molt recent, però ja veuràs com d mida q vaigi passant el temps aquests dolor q sents serà més suportable.
Ànims
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba bonica, no tinc paraules. Només m'agradaria que rebessis una abraçada molt molt afectuosa de part meva.
Ho has explicat molt bé, amb tanta duresa i tanta tendresa. Aquests tres angelets estaran amb vosaltres tota la vida, però espero que trobeu les forces per tornar-ho a intentar i finalment pogueu donar tot aquest amor que desprens a un petitó.
Molts ànims.
(jo també vaig passar per una ILE a la Maternitat, ho has explicat molt bé)
Ho has explicat molt bé, amb tanta duresa i tanta tendresa. Aquests tres angelets estaran amb vosaltres tota la vida, però espero que trobeu les forces per tornar-ho a intentar i finalment pogueu donar tot aquest amor que desprens a un petitó.
Molts ànims.
(jo també vaig passar per una ILE a la Maternitat, ho has explicat molt bé)
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
He llegit amb molt deteniment cada una de les paraules que has escrit, i amb llàgrimes als ulls no hem puc ni imaginar el que pots estar sentint per dins. Ho sento, ho sento molt. La pèrdua d'un fill no crec que es superi mai, simplement ens hem d'acostumar a viure amb aquets sentiment i malauradament treure forces per tirar endavant. I aixo es el que desitjo per tu, forces per tirar endavant. Una forta abraçada.
- Blanquerna
- :: cèrvol
- Entrades: 551
- Membre des de: dj. nov. 07, 2013 6:10 pm
- Ubicació: Vallès Oriental
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, quines vivències més estremidores.. Que cruel ha estat la vida amb tu! M'he emocionat en llegir-te. No et puc donar consol encara que voldria. Però no cal que intenti cercar paraules d'ànim perquè no en trobaré, qualsevol podria sonar vanal. Només dir-te que has estat molt valenta. Valenta per suportar tot això, valenta per escriure-ho i valenta per compartir-ho aquí. Espero que un dia puguis escriure de nou sobre tenir un fill en braços, però que ho puguis fer des de l'Alegria de saber que tot va bé, que aquest fill es quedarà amb tu i el veuràs créixer, riure, aprendre, enamorar-se...en definítiva, viure. Una forta abraçada companya del post més màgic, aquell on entre totes intentem convertir els plors en il.lusions.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba només de llegir-te se m'ha trencat el cor, se que no puc arribar a imaginar-me com ha de ser de dur passar per tot això. Tu i el teu home sou molt i molt valents. Espero que algun dia pogueu acumular la força necessària per tornar-ho a intentar i que per fi es compleixi el somni que tant us està costant. Una abraçada ben forta per tots dos i moltissims ànims
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, valenta!
Tinc llagrimes als ulls i no tinc paraules. Que injusta la vida, amb quina crudesa us ha tractat la mala sort! Se m'ha fet un nus a la gola.
Gracies per compartir amb nosaltres els teus escrits. Has aconseguit que sentís una profunda tendresa per la manera com descrius als teus fills. Es tant amorosa, tant bonica... I alhora se m'ha fet dificil imaginar el dolor insuportable de perdre'ls. I en un sospir poder aturar el temps per sentir la seva calor... m'ha posat la pell de gallina.
La teva valentia es admirable, i tens un coratge i una força meravelloses. M'ha meravellat el moment en que expliques com vareu viure els ultims dies dels vostres petits, posant-los-hi música, prenent el sol, parlant-los amb amor, acariciant la panxa...
Els vostres fills han tingut una vida brevissima, però ha estat tant plena de feliçitat que fa mal.
No tinc paraules, tant sols et puc dir que si t'hem ajudat a sentir-te millor amb els nostres escrits i amb les nostres experiències, si t'has sentit acompanyada, entesa, menys sola, menys boja, això m'alegra molt. Aquest racó del SP es un bon lloc per curar-se les ferides. Aqui em tens amb els braços ben oberts per oferir-te una enorme abraçada d'aquelles que m'agrada donar:gran, càlida i reconfortant.
Siusplau, queda't amb nosaltres tot el temps que necessitis, que farem tot el possible per ajudar-te a gestionar tot el dolor i la tristesa que sents, però tambe trobaràs alegries i esperances, amb les quals anem teixint, amb molta paciència, les nostres noves ilusions.
De tot cor us desitjo que algun dia pogueu veure el vostre somni fer-se realitat. I que la vida, finalment, us somrigui.
Un petó gegant, valenta!
Tinc llagrimes als ulls i no tinc paraules. Que injusta la vida, amb quina crudesa us ha tractat la mala sort! Se m'ha fet un nus a la gola.
Gracies per compartir amb nosaltres els teus escrits. Has aconseguit que sentís una profunda tendresa per la manera com descrius als teus fills. Es tant amorosa, tant bonica... I alhora se m'ha fet dificil imaginar el dolor insuportable de perdre'ls. I en un sospir poder aturar el temps per sentir la seva calor... m'ha posat la pell de gallina.
La teva valentia es admirable, i tens un coratge i una força meravelloses. M'ha meravellat el moment en que expliques com vareu viure els ultims dies dels vostres petits, posant-los-hi música, prenent el sol, parlant-los amb amor, acariciant la panxa...
Els vostres fills han tingut una vida brevissima, però ha estat tant plena de feliçitat que fa mal.
No tinc paraules, tant sols et puc dir que si t'hem ajudat a sentir-te millor amb els nostres escrits i amb les nostres experiències, si t'has sentit acompanyada, entesa, menys sola, menys boja, això m'alegra molt. Aquest racó del SP es un bon lloc per curar-se les ferides. Aqui em tens amb els braços ben oberts per oferir-te una enorme abraçada d'aquelles que m'agrada donar:gran, càlida i reconfortant.
Siusplau, queda't amb nosaltres tot el temps que necessitis, que farem tot el possible per ajudar-te a gestionar tot el dolor i la tristesa que sents, però tambe trobaràs alegries i esperances, amb les quals anem teixint, amb molta paciència, les nostres noves ilusions.
De tot cor us desitjo que algun dia pogueu veure el vostre somni fer-se realitat. I que la vida, finalment, us somrigui.
Un petó gegant, valenta!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
No tinc paraules... Nomes llagrimes produides lper el vostre dolor, no puc deixar de pensar amb l injust q ha set el desti amb vosaltres, no puc ni imaginar el q deus estar passant.
No et dire q siguis forta, pq jo no se si podria fer-ho... T envio pero una gran abraçada, i espero que ben aviat, el desti canvii i hos torni la felicitat que hos ha robat 3 vegades...
No et dire q siguis forta, pq jo no se si podria fer-ho... T envio pero una gran abraçada, i espero que ben aviat, el desti canvii i hos torni la felicitat que hos ha robat 3 vegades...
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, escric amb el cor encongit i llàgrimes als ulls... Quines experiències tan cruels que us ha tocat viure! Imagino que no hi ha paraules que serveixin de consol, una forta abraçada!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba... No hi ha paraules de consol per a una cosa així. Em sap molt de greu, molt. Feia molt que no sabia de tu, ja ho saps, et vaig escriure, però mai m'hauria imaginat que t'havia tornat a tocar viure una experiència tan esquinçadora i ara que ho he llegit tot... Ja sembla mentida que tot això pugui passar, i que pugui passar més d'un cop encara ho sembla més. És tan injust, no hi ha dret. No sé què dir-te, només vull que sàpigues que t'envio força, ànims, per superar tot això i perseguir el vostre somni. Una abraçada molt gran, bonica.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Jo no se pas si aguantaria tot el que has passat.
Nomes llegir-te he plorat com una magdalena.
Molts i molts anims lyuba. Segur que tart o d'hora veureu realitzat el vostre somni.
Nomes llegir-te he plorat com una magdalena.
Molts i molts anims lyuba. Segur que tart o d'hora veureu realitzat el vostre somni.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Mare meva...no he pogut acabar...estic a la feina i em comencen a caure les llagrimes...
No em puc imaginar el patiment que heu passat...la vida a vegades és tan injusta...
Son tan valents...
Només puc desitjar-vos molta sort i que la vida us dongui la oportunitat de ser els grans pares que porteu dins.
Una abraçada molt molt forta!
No em puc imaginar el patiment que heu passat...la vida a vegades és tan injusta...
Son tan valents...
Només puc desitjar-vos molta sort i que la vida us dongui la oportunitat de ser els grans pares que porteu dins.
Una abraçada molt molt forta!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, m'he llegit tot el que us ha passat i m'he posat a plorar. No tinc paraules amb les que saber-vos consolar. Sigueu forts i deixeu passar el temps, ho necessiteu física i anímicament. De mica en mica, ho anireu assumint i encara que sembli molt dur el que dic, pensa que vas poder veure els teus petitons i acomiadar-te'n.
Una forta abraçada d'amor!
Una forta abraçada d'amor!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
No puc deixar de plorar en llegir-te. Que injusta que és la vida! Espero que aconseguiu la família que desitgeu. Molts ànims!!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, quin fart de plorar que m'he fet llegint-te... no puc ni imaginar tot el dolor que heu passat i que encara esteu vivint. És tot tan injust que fa mal! Molts ànims en la vostra lluita, segur que al final aconseguireu ser pares! t'envio una forta abraçada!!!!!!!!!!!!!!!! Els teus fills sempre estaran amb tu!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
El que expliques és esfereïdor i no tinc paraules per dir-te.... Només com ja t'han dit altres noies i tenen tota la raó del món, desprens una valentia, fortalesa, un dolor molt gran però també molt d'amor i tendresa. Quina forma de viure-ho i explicar-ho tan maca tot i lo dur que és tot plegat. T'envio moooolta força i molts ànims! Esteu recorreguent un camí molt dur, molt......tant que aclapara. Aquests petits han rebut molt d'amor!
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, quin fart de plorar. He hagut de para de llegir 3 cops per agafar forces. M'he transportat al dia que em van ingressar a l'hospital. Molts punts en comú, tant del procès com dels sentiments que descrius, fins hi tot la llarga espera del camiller, a mi em van tenir més d'una hora esperant un camiller (jo vaig pillar canvi de torn....) desprès de "baixar un momentet a quiròfan".
Que t'he de dir, es dur, molt dur, i a sobre la vida us ha donat la patacada dos cops i us ha robat 3 petits. Quan vas apareixer pel post em va sobtar molt la teva força i optimisme, tot i el dolor i els moment més baixos, però no ens queda un altre, no? tirar cap endevant per nosaltres, pels nostres companys, els nostres petits que van marxar avans d'hora i els germanets que tot i el camí dur de la vida arribaran.
Aquest tros m'ha arribat al cor. "Però sobretot vull ser mare perquè la curta vida del nostre angelet tingui sentit, perquè la seva fugaç existència hagi servit per alguna cosa bona..." No ho podries haver expressat millor.
M'ha agradat molt com descrius els teus petits. Per mi tenir-lo en braços va ser un moment molt especial. Trist i doloròs, però molt tendre. . Han marxat ràpid i d'una manera trista, però també ens han deixat molt d'amor i tu has sapigut trasmetre aquesta tendresa i amor molt bé. L'Ot, igual que el teu Adrià també tenia el naset com el meu, el meu mateix perfil que més d'una persona havia reconegut a les ecografies (i jo pensava, estan tots bojos reconeixent trets meus a una eco!). De tant en tant el nainonero m'acarona el nas, i jo em moro de tendresa.
Els teus petits han estat uns lluitadors, que s'han aferrat a la vida tot el que han pogut, al igual que els seus pares. Ara mateix només voldria poder abraçar-te.
Gràcies per compartir-ho.
Que t'he de dir, es dur, molt dur, i a sobre la vida us ha donat la patacada dos cops i us ha robat 3 petits. Quan vas apareixer pel post em va sobtar molt la teva força i optimisme, tot i el dolor i els moment més baixos, però no ens queda un altre, no? tirar cap endevant per nosaltres, pels nostres companys, els nostres petits que van marxar avans d'hora i els germanets que tot i el camí dur de la vida arribaran.
Lyuba ha escrit:
Tinc por, tinc dolor... i molta incertesa...però si un pensament és recurrent i ara més que mai desitjo amb tot el meu cor...És ser MARE!!
I ho vull ser perquè...vull redescobrir el món i ensenyar-lo a una persona que el veu i viu per primer cop; vull ser mare perquè vull ser capaç de confiar amb mi, les meves capacitats i superar aquelles pors que m’han fet desaparèixer en certs instants; vull ser mare perquè vull regalar al meu marit la prova més forta e indestructible del nostre amor: un trosset dels dos...Però sobretot vull ser mare perquè la curta vida del nostre angelet tingui sentit, perquè la seva fugaç existència hagi servit per alguna cosa bona...
Aquest tros m'ha arribat al cor. "Però sobretot vull ser mare perquè la curta vida del nostre angelet tingui sentit, perquè la seva fugaç existència hagi servit per alguna cosa bona..." No ho podries haver expressat millor.
M'ha agradat molt com descrius els teus petits. Per mi tenir-lo en braços va ser un moment molt especial. Trist i doloròs, però molt tendre. . Han marxat ràpid i d'una manera trista, però també ens han deixat molt d'amor i tu has sapigut trasmetre aquesta tendresa i amor molt bé. L'Ot, igual que el teu Adrià també tenia el naset com el meu, el meu mateix perfil que més d'una persona havia reconegut a les ecografies (i jo pensava, estan tots bojos reconeixent trets meus a una eco!). De tant en tant el nainonero m'acarona el nas, i jo em moro de tendresa.
Els teus petits han estat uns lluitadors, que s'han aferrat a la vida tot el que han pogut, al igual que els seus pares. Ara mateix només voldria poder abraçar-te.
Gràcies per compartir-ho.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, reina, no et puc dir res, només t'envio una abraçada molt forta i molt càlida. Estic a la feina i he hagut de fer esforços per no plorar. Tot i el dolor tan gran que hi ha a l'escrit, és preciós perquè desprén molt d'amor, els tres moments amb els nens en braços són tendríssims, així com els últims minuts de l'Adrià.
Espero que algun dia es compleixi el somni de tenir un fill viu, però el somni de ser pares ja s'ha complert: teniu tres preciosos fills als que heu pogut abraçar als que, desgraciadament, ja no podreu abraçar més.
Espero que algun dia es compleixi el somni de tenir un fill viu, però el somni de ser pares ja s'ha complert: teniu tres preciosos fills als que heu pogut abraçar als que, desgraciadament, ja no podreu abraçar més.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba, durant el cap de setmana no m'he vist amb forces de llegir els teus escrits, sabia que em desfaria en llàgrimes i així ha estat. Jo també em pregunto per què heu hagut de passar per tants moments difícils, per què tanta crueltat de la vida. També et volia dir que desprèns moltíssim amor, que has acompanyat els teus fills fins al darrer moment, que els has donat l'escalfor i el comiat més tendre que es pugui imaginar. Sou molt valents i espero de tot cor que una dia pogueu complir aquest somni tan desitjat. T'envio una abraçada fortíssima, moltes gràcies fer-nos partíceps de les teves emocions.
Re: Perquè els adeus mai són definitius i sempre us durem al cor
Lyuba es molt dur!!!!!!!!! Ja vaig plorar quan m'ho vas passar per privat i avui ho he tornat a fer!!!!! els ulls se m'onplen de llagrimes i vosaltres la valentia tant gran que heu tingut!! Heu acompanyat als vostres fills fins l'ultim moment, omplint-los de petons i d'amor....ser que heu sigut pares, us mereixeu UN FILL que visqui amb vosaltres que estigui tota la vida amb vosaltres!!!!
T'envio una forta abraçada i si et tingues al davant t'abrasaria amb molta força
T'envio una forta abraçada i si et tingues al davant t'abrasaria amb molta força
Torna a “Quan les coses no van bé”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |