El parc. Un submón

[novella]

El parc, un submón. No hi ha nen a qui no li agradi anar al parc i en canvi, en ocasions, per als pares, resulta un món hostil. D’acord, exagero, però era per donar dramatisme al tema.
La qüestió és que sovint em plantejo com ha de ser la meva actitud al parc davant els reptes que s’hi plantegen (al parc i a altres espais, però aquest és com l’espai referència no creieu?). El meu xic encara és petit (farà 16 mesos) així que ell juga en solitari i la seva interacció es basa en mirar encuriosit als altres nens. Però sovint hi ha conflictes quan alguns nens pretenen jugar amb les seves joguines quan ell hi està jugant.
Bé, comencem pel principi: al parc t’hi trobes de tot: nens amb pares que estan pendent de tot, que eduquen i que posen límits, i nens amb pares que passen de tot, que deixen als nens al parc i s’obliden que existeixen mentre ells fan petar la xerrada o miren al mòbil. Així, la interacció amb els dos grups es diferent.
Una altra cosa que he observat és que hi ha mooooooooolts nens que no porten les seves pròpies joguines al parc, però volen les dels altres.
I jo que li he d’ensenyar al meu fill? A compartir, si, però amb tothom i a qualsevol preu? No. Jo li ensenyo al meu fill que si no està jugant amb algo, ho pot deixar a un altre, però evidentment demano que es tractin les coses del meu fill amb cura, i que si el meu fill hi vol jugar, que li retornin. I aquí és on entren els pares. Amb alguns pares això és fàcil, no cal patir, estan pendents que els nens no espatllin les joguines dels altres i que les retornin arribat el moment, però...n’hi ha que no s’ocupen de res, i pobre de tu si els dius quelcom als seus fill! Aleshores salten, però per atacar-te!!! I arriba un punt que, segons quins nens hi ha al parc, el què faig es guardar gelosament les joguines del meu fill quan ell no hi juga. A vegades em sento malament per fer-ho, però...cal ensenyar a compartir, si, però també a cuidar de lo seu, no trobeu?

D’altra banda, ho reconec, tot aquest tema em genera dubtes! Compartir amb estranys!! Quants de nosaltres ho faríem? Jo no, us ho asseguro!! Jo comparteixo amb la meva gent, però no voldria per res del món asseure’m al parc i que vingués algú i em comences a remenar el bolso, o a mirar el mòbil!! Us imagineu? I vingués algú i em digués: “deixa-li dona, que tu ara no el fas servir”. Surrealista.
No sé, com porteu vosaltres aquest tema? Consells? Opinions?

[alfonsoicecilia]

Ostres, doncs has descrit exactament el que molts devem viure al parc. De fet, el meu home ho porta tan malament i li sap tan greu que intenta evitar d'anar-hi. Sempre han de venir els nens del pares quepassen de tot, que prenen les coses de mala manera, que ells són qui no les comparteixen encara que siguin teves... les acaparen, les maltracten i no els hi diguis res.
Els nens de pares que estan al cas com nosaltres... ja porten les seves joguines... és una altra història. Però tens raó, a mi també se'm planteja fins on hem de compartir. Perquè si la meva filla té una pala, un rasclet i un cubell, li ha de deixar el rasclet a ningú? Per què té tres coses i nome´s en fa anar dues? Si són del matei joc... de seguit voldrà el rasclet i ja la tindrem liada. Ella, pobreta no va a prendre-li ni a demanar-li les joguines a ningú... bàsicament perquè jo m'ocupo d'ella, jo jugo amb ella, jo la gronxo o jo l'ajudo i la vigilo al tobogan. No entenc perquè el parc ha de ser una selva!

[xirimoia]

Doncs jo he de dir que la meva filla és de les que van a agafar les joguines dels altres, i jo també jugo amb ella en tot moment. Però, què hi farem?, li agraden més les joguines dels altres que les seves. Ja puc portar un desplegament de coses, que li vindrà de gust allò que no és seu. I què he de fer? Si li ve de gust no li nego pas que ho agafi. Això sí, no li permeto que ho prengui a cap nen si hi està jugant, i sempre que identifiquem qui és l'amo de la joguina li demanem si ens la deixa. A vegades ens diuen que sí, i moltes d'altres ens diuen que no. I tot i que la pobra s'endú un disgust ho respectem.
En general jo em trobo amb pares comprensius, i veig que els seus fills fan si fa no fa el mateix que la meva. Per tant, un dia vaig decidir posar el nom a les seves coses (com vaig veure que feia tothom) i quan arribo al parc les trec i qui vulgui que hi jugui. Si l'Emma no ho vol compartir no la obligo, i si veig que és possible intento que juguin plegats ella i els altres nens. I més d'una vegada m'he trobat que estic jugant amb la meva filla i tres o quatre nens més, els pares dels quals estan vés a saber on. Però, en definitiva, el que vull dir és que, evidentment jo no deixaré que ningú em remeni la bossa per jugar amb el meu mòbil (perquè som adults i per nosaltres és més fàcil entendre que no podem anar agafant alegrement les coses dels altres), ni penso demanar a cap nen que comparteixi una cosa si no vol, però el que sí que intento és que la meva filla es relacioni amb altres nens, i això moltes vegades passa per agafar-los les seves joguines i oferir-los les teves, per jugar junts a la sorra...

[Raqueleta]

Als parcs de totes les ciutats passa el mateix, pel que vaig veient. Hi ha el mateix tipus de gent també.
I no vull generalitzar però suposo que els nens que demanen permís i que juguen cuidant les joguines dels altres són precisament els fills d’aquells pares que no es queden lluny al banc sinó que estan amb ells i aprofiten l’estona per a educar-los. No dic que els fills dels pares que estan per ells no vulguin jugar amb les joguines dels altres (Xirimoia, estic d’acord amb tu, les coses dels altres són més atractives perquè per a ells són noves), dic que aquests nanos no venen arramblant amb tot sinó que demanen permís i juguen bé tots junts.

I ara el nostre cas. Sovint hem baixat al parc amb pales i cubells per a la sorra o amb la bici. Quan juga amb la sorra sovint s’acosten altres nens i juguen junts, ella no protesta i no li prenen les coses. Si li prenen i veig que ella no és prou forta entro jo per a demanar que li tornin, dic que és d’ella i que ara ho vol fer servir ella, que poden jugar amb la resta de coses que ella en aquell moment no vol. Per sort, no hem tingut cap problema.
I passada una estona, com és lògic, vol jugar amb els jocs del parc. Llavors recullo i ho deixo al meu costat. Algun cop ha passat de tenir nens jugant amb les seves coses a la sorra i que ella marxés, però eren nens amb els pares o els avis per allà, que m’han dit que recollís, però jo els he deixat fer i quan hem hagut de marxar, els he demanat que m’ho tornessis i llestos.
Amb la bici algun cop m’han vingut nanos a demanar-me si la podien fer servir i jo el que he fet ha estat dir que no era meva i que jo no podia decidir, he avisat la Clara, el nen li ha demanat permís i ella, segons ha volgut, ha dit sí o no. Jo també crec que està bé ensenyar a compartir però no podem imposar, que una cosa és convidar amiguets a casa i que comparteixi les joguines i una altra és voler deixar una joguina teva a algú que no coneixes de res, que no saps qui és ni com és.

[Takita]

Nosaltres estem a un poble i al parc, tots ens coneixem. Fem el què explica la Xirimoia: Si els meus fills volen jugar amb les joguines d'altres nens (tots les portem marcades amb el nom), demanen permís; de la mateixa manera, si altres nens volem alguna cosa dels meus fills, la demanen i ells les hi deixen. A l'hora de marxar, tothom busca les seves coses i ja està. Jo no els obligo, ells ho veuen quelcom natural.

[Elidé]

Jo pertanyo a la tipologia de mares impreparades, que van pel món sense res... Tampoc sóc de parc perquè em costa relacionar-me amb els desconeguts, però quan tens nens, per força hi has d'anar de tant en tant... Sempre que li dic a la meva filla que no ha d'agafar les coses dels altres, em trobo algun pare/mare/avi/àvia que contesta que ho pot agafar tranquil·lament, que s'ha de compartir, i si per casualitat portem alguna cosa jo faig el mateix, a l'hora de marxar recollim el que és nostre/tornem les coses dels altres i ja està, mai no hem tingut cap problema. Penso que deixar que els nens resolguin els seus confictes (amb mesura) és molt educatiu per a ells, jo intento mantenir-me al marge (des d'una certa distància) i intervinc només si veig que la meva filla abusa de la seva força o no respon a atacs dels altres que considero excessius (com per exemple, que li llencin sorra a la cara com va passar un dia l'estiu passat, els pares del nen en qüestió no es veien enlloc i el vaig renyar jo).

És cert que els adults no volem ni permetem que toquin les nostres coses, però si tinguéssim una mica més interioritzada aquesta lliçó de compartir potser tindríem una societat diferent En això els nens són molt superiors a nosaltres, es relacionen amb facilitat sense importar idiomes, colors ni classes socials i són despresos.

[alfonsoicecilia]

aleshores esteu de la banda de les mares que se'n ocupen... jo moltes vegades em veig igual que la xirimoia, jugant amb un munt de nens de pares que no se sap ni on són... i vosaltres porteu joguines. El problema és que siguis només tu qui les portis i tothom vingui a predre-te-les. i que sigui sempre així...i que la teva filla es quedi fent putxeros perquè han vingut els nens i li han pres tot el que és seu...i a canvi res, clar!

De totes maneres, jo sempre li dic a la Chloé que ha de compartir les joguines, sempre defenso una mica els nens que hi volen jugar i intento convencer-la de que ha de compartir... però em sembla que el parc és un lloc força hostil, que si totes les mares estessin una mica pels seus nens, la relació entre els petits seria més fàcil i productiva!!!!

[kabbisa]

A mi em passa com a l'Elidé: o anem al parc sense res, o el que porto resulta que no li ve de gust.

Total que sempre som dels que prenem les coses. No ho fem massa, ja que normalment no és un nen de rasquetes i joguines de sorra. Prefereix els tobogans i les motos/bicicletes, per les que sempre sempre demanem permis (quan estan parades i sense cap nen a prop) i normalment ens les deixen.

Generalment intento estar al tanto dels pares o nen que m'ha deixat el que sigui (moto o cubell) per si el vol, tornar-li (vulgui o no el marcel!).

[ada_bcn]

Doncs jo crec, i així li he dit sempre al meu fill, que si portes una joguina al parc és pq entens que la deixaràs, sino la vols deixar no la portis... i de vegades les joguines es trenquen, li pot pasar al teu fill jugant o li pot pasar a un altre. jo no li deixaré agafar al meu fill la moto o la pilota si després l'he de tenir agafada la parc pq no hi jugui ningú més. Si està jugant ell evidentment no li dic que ho doni a un altre, si poden compartir-ho en aquell moment que ho comparteixin, si no es pot compartir doncs hi està jugant ell, però si no hi està jugant i ve un nen a demanar-li que ho deixi, igual que ell de vegades va a demanar la joguina d'un altre nen o nena, i s'emporta un disgust quan ve l'adult de turno i la guarda pq no es barallin (quan no s'estan barallant ni res... i segurament el nen li deixaria, ell es cansaría en 3 minuts i ho aniria a tornar al seu lloc).
Jo quan era petit el nen evidenment estaba amb ell jugant pq necessitava ajuda per fer coses, però una cosa és estar jugant amb ell i una altra cosa és estar controlant el material i estar en un "sin vivir", amagar les joguines quan s'acosta algún altre nen (com fan algunes persones) o perseguir a un bebé de 18 mesos pq s'ha emportat una moto a 3 pams... Crec que en les "dues bandes" hi ha gent que es passa...
De totes formes no és le mateix anar al parc amb un sol crio que anar amb dos o tres, ni és le mateix anar una parella que un pare sol o que hi vagi la iaia o l'avi... Hi ha moltes vegades que no es pot estar per tot i si ja hi ha un pare/mare allà dons no cal que n'hi hagi 3 vigilant.

[pimpam]

El parc a vegades és una selva hehehe

Nosaltres acostumem a dur sempre joguines al parc, i el meu fill té dies de tot. Dies que no es vol separar de la seva pala, i dies que vol canviar les joguines amb els altres. Hi ha dies que només vol jugar amb les seves coses i no vol compartir , li dic però sense ser pesada perquè crec que és un procés maduratiu, i no és bo forçar los i que agafin un disgust per allò que "ha d'aprendre a compartir" perquè els demes no han dut res per jugar.

Nosaltres si estem al sorral i vol anar a jugar a un altre lloc del parc, deixem les joguines i després quant marxem les recollim , crec que guardar les perquè ningú les agafi no té gaire cap ni peus...en canvi m'he trobat sobretot avis, que són més gelosos que els propis nets de les joguines i els veus realment angoixats perquè ningú els toqui les seves coses.

Jo sóc del parer de jugar amb els nens i també de deixar-los espai perquè juguin amb altres i tinguin l'oportunitat de resoldre els seus propis conflictes, tot i que com encara són petits normalment has d'intervenir molt aviat. Però sempre amb els ulls sobre el nen.

[Inda]

Hola!!
Quin tema, jeje...Jo volia compartir que per a mi el parc és un lloc hostil perquè, a banda de tot el que expliqueu, el meu petit és alèrgic a la proteïna de llet de vaca i reacciona al contacte.
Per aquest motiu portem les nostres joguines, si li vol agafar a algú haig de supervisar que no estiguin menjant i estiguin brutes de xocolata, iogurt, ganxitos... i quan algú li demana les seves, doncs també haig de supervisar que no estiguin menjanti després netejar les joguines abans de tornar-li al meu petit si estaven menjant (encara que sigui un entrepà!! Hi ha pa que porta llet).
Amb això a vegades em veig com la mare histèrica que està controlant tot i que ha de donar explicacions a pares i a nens quan no puc deixar joguines si estan menjant, o quan hem de marxar del parc si de cop i volta hi ha un munt de nens amb xocolatines, ara que ve l'estiu gelats, etc. És tot una jungla!!
I em sap greu a vegades actuar així, però és la salut del meu petit. I no puc deixar d'anar perquè amb 23 mesos encara no ho ha superat i potser va per llarg i ens hem d'acostumar a fer-ho així. Però a vegades hem de marxar i noto mirades que se'm claven al clatell i pares que parlen entre ells...i és normal, no tothon ha de saber el nostre cas.
Però amb això sí que he aprés a no jutjar a ningú que al parc té una actitud semblant a la nostra, ni diferent. Cadasqú té els seu motius.
Això sí, estic completament d'acord que amb adults més actius al parc, que acompanyen als seus petits iel hi parlen i escolten als altres, penso que el parc no seria un lloc tant hostil o, com a mínim, ajudariem a tots els petits a que fos un espai més agradable!

[Rossinyola]

ostres Inda, realment la teva situació és complicada!

Jo volia afegir un altre conflicte... Com actuar amb els nens super pesats???? Nosaltres vivim en un poble petit, i al parc on anem ens coneixem tots, i no som gaires. En general, els pares o avis que venen al parc procuren fer cas dels seus fills, en quan a compartir joguines, etc. A mi el tema de compartir les joguines tampoc em preocupa massa, la meva filla té 22 mesos i també crec tal com algunes comenteu que és un procés maduratiu. A més, el que he observat amb la meva filla és que hi ha nens amb qui comparteix sense problemes i altres que no, és a dir, que hi ha nens que li cauen bé i altres que no. El problema el tenim amb un nen de 3 anys que és molt habitual en aquest parc. El nen en qüestió gairebé sempre està amb els seus dos pares, que estan molt presents i hi juguen, i la seva germana de 18 mesos. És un nen molt acaparador, dels que es fiquen per tot arreu. I a sobre està obsessionat amb la meva filla. Cada cop que arribem ell vé corrents cap a nosaltres i li planta la cara a 2 cm, no la deixa ni caminar, si la meva filla vol anar al gronxador ell també, si ella vol anar al tobogan ell també, i la meva filla no el suporta, es posa super nerviosa a punt de plorar sempre de la ràbia. Al principi ella no reaccionava, jo li deia que si algun nen feia algo que li molestés li havia de dir que "no". Amb aquest nen la meva filla no para de dir-li que no i que no, però el nen segueix, i el pitjor és que els pares el disculpen, que si li té tan d'amor, que si se l'estima tan. Jo la veritat començo a tenir-li tírria al nen, i em sap greu perquè només té 3 anys, però és que és insuportable i els seus pares no li posen fre a aquestes actituds. A més, una altra cosa que no entenc, és que si per exemple la seva germana petita s'està gronxant i la meva filla vol gronxar-se (amb la qual cosa ell va corrents a l'altre gronxador) els pares sempre opten per treure la petita del gronxador en lloc de dir-li a ell que no, que total no s'estava gronxant, només hi vol anar perquè hi va la meva filla. L'última vegada, després de portar més d'una hora al parc, i la meva filla dient-li que no tooooota l'hora, en una d'aquestes que li va acostar la cara a la meva filla, ella li va clavar una bufetada. A mi em va sorprendre perquè és la primera vegada que veig que pega a algú, i li vaig dir que això no es feia però sincerament entenc a la meva filla, perquè ja portem molts mesos dient que no i que no i ell no para. En fi, no sé com gestionar-ho. Avui parlant amb el meu home dèiem de començar a ser nosaltres els qui li diguem al nen que la deixi estar, ja que els seus pares no ho fan. La veritat és que és tan pesat que molts cops si de lluny veiem que hi és girem cua... Què faríeu vosaltres? En fi,és ben bé un submón com diu el fil!!

[Inda]

Doncs Rossinyola és tot un problema, i jo crec que l'hauriei de parar. No sé com ho faria...però si ja algun cop heu parlat entre els pares, a la propera vegada li podrieu comentar. Que us sap greu, però que si us plau li diguin al seu fill si pot no seguir tant a la nena que no li agrada. I si veieu que continuen igual doncs ja sí quan li molesti dir-li al nen, també molt suaument. Sí, és molt petitó i potser se l'estima...però també han d'apendre a respectar.
El meu petit també és de donar moltes abraçades als seus amiguets. Doncs hi ha dies que algun doncs no li ve de gust que el meu petit l'agafi i li doni petons. Doncs si el meu petit insisteix jo vaig i li explico "avui el Daniel no vol abraçades carinyo, si vols fes-li un petó de lluny o ja demà". No sé, que encara que sigui
amb "amor" sempre hi ha uns limits que cal respectar.

[pimpam]

Inda , llavors pq et sents malament ? vull dir que a mi un pare o mare que em diu que ha de mirar les joguines per aquest motiu , mai a la vida s'em passaria pel cap pensar malament.El problema és que com bé dius ,et veus donant explicacions tot el dia.Però tens l'opció de no fer-ho i cada un pensi el que vulgui, al cap i a la fi, ho fas per la salut del teu fill i no has de quedar bé amb els demes ( entenc que si ho fas es pq no es la gent habitual del parc)

Rossinyola, doncs jo amb tacte , li diria al nen que ella no vol jugar .Els pares no es poden escudar amb que son molt monos o se l'estima molt per deixar que el nen li estigui tot el dia al damunt.
Quant la teva filla sigui més gran segurament tindrà més eines per resoldre aquestes situacions ella sola, però potser ara i després de veure que la pobre no s'en surt, potser necessita un cop de mà.

[Rossinyola]

Sí teniu raó, ahir en vam tornar a parlar amb el meu home i serem nosaltres qui començarem a dir-li que no al nen. Jo és q sóc tan bleda que alucino i em costa enfrontar-m'hi, la veritat que mai deixaria que la meva filla fes això a un altre nen, però està clar que és massa petita encara, i aquest any de diferència que es porten és un abisme a aquestes edats! Inda, tandebò aquest nen fós com el teu fill que sí que és carinyós! Aquest només li vol fer la punyeta barrant-li el pas i impedint que jugui tranquilament.

[giuliette]

Ui!! Un tema ben interessant, m'ha agradat coneixer la resta de opinions!! doncs nosaltres tenim un altre cas... el meu nen (farà 3 anys al juliol) li costa treure el caràcter amb els demès... si li prenen algo amb lo que juga es posa a plorar i va a l'adult que l'està supervisant (jo, la padrina, la mestra de la llar...), nosaltres volem que comparteixi, però també volem que sapigui defensar el que es seu o que està utilitzant ell, des de la llar d'infants, a la tutoria, m'ho va comentar la mestra i que des d'allà ja están treballant de forma que si li prenen alguna cosa que te ell, doncs sigui ell qui li torni a pendre a l'altre i li digui que ara ho te ell.
Per tant, hem veig al parc, com la mare 'ogro' que quan un altre nen li pren algo al meu, recolzo al meu fill pq li digui a l'altre que li torni que es seu i hi està jugant ell (quan lo normal es dir, noooo home, deixali, que s'ha de compartir).

Alguna comentava que sol porta joguines que es poden deixar al parc, jo això no ho faig.. el meu nen s'emporta tot el que li ve de gust, però si un nen li demana el patinet i ell no li vol deixar... jo no lideixo. Ademés, al parc que frequentem hi ha 'mala gent' o camorra que en dic jo, així que soc una mare hiserica amb patinets o bicis agafats de la mpà quan no ho fan anar pq el meu fill no s'emprenyi i pq la canalla que estan descuidats del tot al parc no li fotin, ara, si ell li vol deixar a algú, evidentemnt, li deixem, però sol ho deixa als nens que coneix, als desconeguts no vol. També he de dir,q ue el meu no demana mai les joguines dels demés.

En fi.. veig que hi ha de tot al parc!! jeje!

[nanablau]

Jaja aquest fil és boníssim!

Nosaltres al principi d'anar a parc érem mol "bona gent", sempre ho deixàvem tot als altres nens, compartíem i ensenyàvem al nostre fill a compartir... Fins que vam començar a tenir males experiències.

Primer ens van començar a desaparèixer coses. I no coses qualsevol, no eren coses que vam perdre, només ens desapareixien les coses xules que no tenien altres nens, com per exemple uns conos de gelat de colorins que era llençar-los al sorral i volaven. Tres vegades m'he vist perseguint un nen de 6 o 7 anys que ens havia fotut un cono d'aquests a reclamar-li (el nanopetit es massa petit per fer-se valdre). i així i tot ja n'hi ha 2 de 5 conos que han volat.

Després estan els nens que t'agafen les joguines del teu fill, que fina i tot et demanen si hi poden jugar, i quan hi són si el teu fill s'ho acosta o n'agafa alguna no li deixen jugar amb les seves pròpies coses! Jo al principi anava amb molta cura, intentava fer-li entendre a l'altre nen les coses, però no ho entenien o es feien els longuis, així que ara hem optat per treure-li les nostres coses als nens que ens les monopolitzin, i aprofitar per renyar-los, ja que no falla, els nens que fan això són nens que els seus pares passen o estan al banc mirant el mòbil i passant d'ells.

Total, que ara sóc molt partidària de marcar límits, tant pels altres nens com pel nostre. El parc ha de servir per educar! I si hi ha nens que gamberregen no s'ha de perdre de vista que els gtans seguim sent nosaltres, no els gamberrets de torn!