a algu li costen tan els canvis...

[cross_13]

El meu fill va estar fins als 11 mesos entre avis, papes, dels 11 als 13 va fer de 9 a 17 a la guarde, però com que és posava molt malalt varem canviar 9-12 i tarda d’avis.
Als 18 mesos ens varem traslladar de ciutat i va canviar de casa, guarderia i cangur... i avis un dia entre setmana com a molt... varem fer adaptació a la nova guarderia : 1ra setmana 2 hores, 2na setmana matins i dos mesos següents jornada partida 8-12 i 15-17:30. (dinava amb la cangur)
Al començament difícil, 1 mes llarg de plors mati i tarda i nits desperts, però mica en mica tornaven a tenir el nostre petit rialler i encantat a escola.
Als 20 mesos (dos mesos desprès) la cangur ha trobat una altra feina i decidim deixar-lo a dinar a escola, els primers dies encantat i al cap d’uns dies es va tornar trist i “parat”, es desperta a les nits plorant desesperat.. li ha coincidit amb un constipat, divendres em van dir que estava trist i amb mocs... i el vaig anar a recollir més d’hora, només arribar a casa li va passar tot! Saltava va berenar i jugava encantat.... així tot el cap de setmana, cero tos, molt pocs mocs i dormint d’una tirada.
Aquesta seria la tercera setmana de dinar a escola, avui només veure la samarreta ha començat a plorar, tot el camí i en arribar a escola plorant, i la mestra m’ha dit que ha plorat una bona estona i que tornava a estar amb mocs i sorolls al pit... ara per això jugava amb els altres.
M’amoïna que es posi malalt en tornar a escola, i que li costi tant adaptar-se, avanç tenia molta estona els avis però la jo arribava a les 19-19:30... ara jo el recullo a les 17:45...
Quan no dinava a escola estava content amb les mestres ( o sigui que no és que a la llar el tractin malament) i sempre li diem que el tornarem a recollir...
Això a dues setmanes d’acabar el curs... al setembre que? Un altre cop adaptació?
ayuda!! O anims...???

[LONDONER]

Hola cross_13, la nostra "petita" te 27 mesos. Ella va començar a anar a l'escoleta amb 19 mesos i l'adaptacio li va costar bastant; ella venia d'estar amb els avis a casa. El primer trimestre la deixavem nomes fins a les 12.30, primer inclus sense quedar-se a dinar, despres dinant i al cap de poc, fent la migdiada. Fins per nadal va estar practicament, mes dies a casa malalta, que anant a l'escola, i jo crec que en part es posava tan malalta perque no es quedava contenta. A les nits com tu, amb mal sons i em demanava de no anar-hi, fins i tot quan li preguntavem que havia fet, no contestava i canviava de tema. No en volia parlar. El segon i tercer trimestre ja s'ha quedat fins a quarts de cinc, pero fins a l' ultim dia, divendres passat, l'he deixat amb llagrimes al ulls. L'educadora, per aixo, em deia que li durava 30 segons i que despres estava superbe, i jo estava tanquila, perque els mal sons han desapaegut i ella m'explica moltes coses, tot i que si li dono la opcio de triar entre quedar-se a casa i anar a la llar, sempre prefereix quedar-se. Avui ha començat el casal i nomes hi va fins a les 13.00 sense dinar. Aquest mati l'he deixat plorant pero quan l'he recollit estava jugant tranquileta. Ja veurem aquest vespre que diu, perque aixo de que no hi hagi la seva educadora, i referent, no ho porta massa be. La sort es que hi ha molts companys de curs. En general qualsevol canvi li costa. En canvi, veig companys seus, que a simple vista els hi es igual, amb qui es queden...amb aixo vull dir-te que cada criatura es diferent i n' hi ha com la meva, que qualsevol canvi en la seva rutina, els trastoca i ho exterioritzen amb plors, mal sons, mes frequencia en posar-se malalts...altres ho porten per dins i ho manifestaran amb mes "agressivitat", rebeldia, o ves a saber...i altres, son panxacontents, i tot els esta be...l'important crec jo, es coneixer als nostres fills, saber que els preocupa, mira de parlar-ne molt amb ells i potser aixi tranqulitzar-los una mica, pero crec que al final ells acaben acceptant els canvis i superant aquests moments, a vegades millor que nosaltres. Anims, que tots ho acaben superant, es un proces de maduracio, i hem d'estar al seu costat, per ajudar-los.

[cross_13]

No m’alegro, però m’alivia pensar que no soc l’única... avui el taladraré una mica que la mama l’estima i quea escola s’ho pasarà molt be... i tot el rollo ;) a veure si demà ens ho pendrem sense plors, em fa petir però el veig a escola que va saludant i fent petons a totes les educadores i donant voltes a l’hora de marxar, a vegades ni em fa cas quan arribo, que no entenc com es que li costi tan entrar...

[cross_13]

Moltes gracies pel teu missatge Londoner!!!!

[entrerius]

el meu té 3 anys i qualsevol canvi en el dia a dia, l'altera.... i si a més a més representa haver de deixar la mama per qualsevol altre encara és pitjor.
No trobar la mestra habitual a l'escola pot arribar a ser un drama.

Qualsevol cosa que trenqui la seva rutina diària el destarota, i contínuament pregunta com seran les coses aquell dia: tu treballes? ara ve papa i farem la migdiada? a l'hora de sopar: fan Tom i Jerry? i si s'ha passat l'hora no entén perquè no els té a l'hora de sopar..... vaja.... que qualsevol canvi no l'acaba d'entendre.
La rutina és seguretat i quan no la té demana contínuament que l'expliques que és el que passa a continuació per ell tenir-hi clar.
Ell sap, perquè així ho fa cada dia, que desprès d'una cosa en ve una altra, i qualsevol alteració en el full de ruta és un enigma per ell, se sent insegur i ARA ja comença a preguntar, però quan era més petit era un autèntic drama.

El millor sempre és explicar que no passa res, que mama/papa torna de seguida, la mestra està malalta, hem fet més tard a sopar..... o el que se li hagi d'explicar, i tenir molta paciència.

Ànims..... a ells els hi costa molt entendre perquè mama se'n va i no acaben de veure clar si tornarà o no

[cross_13]

Avui el senyor ha tornat a plorar, i això que ahir al vespre li vaig estar donant la tabarra “que t’ho pases molt be a escola!!!” i ell “si!”... total que aquest mati no ha plorat tant, però no estava gaire convensut... El que si és que a la nit ha dormit molt bé, no s’ha despertat cap cop.
I es que amb el mal regust del dia, ahir a la nit varem tenir la següent conversa:
Jo: com és que ploraves aquest mati?
Ell: pupa
Jo: tenies pupa? On?
Ell: si, aqui pupa (senyalant un blau que té a la cama)
Com vols que no m’oblidi de tot de cop? Quin riure!
Wapissimes, gracies pels vostres missatges, no us imagineu l’agobiada que estava, i llegir els vostres missatges em va confirmar que només necesito una mica de pasciencia... i les noies del SP per donar me recolçament...