Guerres de mares

[novella]

M'agradaria tractar aquest tema des de la superioritat moral de qui no ha jutjat ni criticat mai ningú. M'agradaria però no puc. Perquè ho he fet. Així que ho tractaré des de la ironia. I us diré que sóc la millor mare del món. Les meves decisions són sempre les correctes i jo tinc la veritat absoluta. Us explicaré lo fantàstics que són els meus fills. Són perfectes. Perquè ningú educa i cria com jo.
Si mai hem demaneu consell us el donaré fent-vos entendre subtilment (o no tant) que la vostra idea o decisió és del tot incorrecta i que, ostres, quina mena de mala mare ets??? no només t'aconsellaré que facis exactament el què jo et dic, a més et jutjaré si no ho fas o per qualsevol altra cosa que posi en evidència que mai seràs tan bona mare com jo.

I això, noies, és amb el què ens trobem sovint. Ens matxaquem, ens jutgem... Ens faltem al respecte. I és estrany perquè totes som mares, i som la bomba! I ens deixem soles amb la nostra maternitat perquè no som capaces de fer-nos costat com cal.
Jo em comprometo a fer un esforç, a ser sincera amb mi mateixa (perquè en realitat diria que no sóc pas tant Perfecta) i respectuosa amb les altres.
Què us sembla, ho provem?

[melibea80]

Jo ho intento però al final m'he trobat criticant (internament o amb la meva parella) decisions que altres mares havíen pres... És estrany, però sense voler ens posicionem....

[altranoia]

Suposo que fins que una no es mare I es troba que algu opina sense preguntar, no ens replentagem les coses.

per part meva no caure en jutjar una altre mare, sempre intentare posarme a la seva pell.
per que vull ser respectada I vull respectar.

Tu, ella, totes I jo som les millors, cada una a la seva manera I per part meva intento fero tant be com puc

[ada_bcn]

ostres... jo tinc tanta feina des de que tinc el gran amb mi que en serio sóc incapaç no de jutjar sino de fixar-me en qué fan les altres mares o els altres pares... i jo faig el que puc...

[Koaleta]

Jo reconec que a vegades internament o amb la meva parella opino de decisions o actuacions d'altres pares o mares. Ho trobo bastant inevitable. Cada un fem les coses d'una manera i ens pot sobtar veure que els altres ho fan diferent. Ara bé, no trobo bé la gent que opina o qüestiona una determinada manera de fer, la gent que mira amb superioritat com vulguent dir jo ho faig millor.
També és cert que a vegades hi ha una susceptibilitat augmentada amb aquests temes. Sovint quan dic que dono el pit al meu nen de 13 mesos, les mares que han deslletat abans córren a dir-me per què van deslletar i a donar-me mil explicacions sense que jo els hagi dit res. És com si se sentissin jutjades, i en cap cas és la meva intenció.
En fi, són temes delicats!

[Rossinyola]

Noise, és ben cert... Jo crec q de portes endins és inevitable qüestionar algunes decisions, nosaltres intentem no fer-ho o plantejar-nos el per què, però si no ho compartim ens és difícil no jutjar. Ara be, el que no fem mai però mai és qüestionar directament a la cara, pq crec q cadascú té les seves circumstàncies. Per això m'emprenya moltíssim que altres mares es creguin amb el dret de fer-ho, flipo sincerament! No fa massa amb tot el tema de triar escoles em va passar això amb una veïna que hi tenim relació pq els nens es porten poc, anem a mateixos ritmes vaja! Doncs nosaltres vivim en un poble q hi ha escoles públiques tradicionals I prou,i des de q va néixer la petita ENS hem plantejat molt el model educatiu i volem un altre tipus d'escola. Vam intentar entrar a una publica per projected d'un altre poble proper i no va poder ser, i finalment hem triat una escola q és privada però alternativa, és el q volem,fem in super esforç economic, però per nosaltres és important. Doncs estic tipa de LA quantitat d'explicacions q he d donar per la nostra decisió . I el q més em va fotre va ser aquesta mare q amb tot el morro I sense tenir ni idea De la pedagogia en qüestió, me LA va criticar i va acabar dient-me q es fotria una hòstia a la universitat. Perdó??? Jo li vaig respondre tranquilament q el percentatge De fracas escolar actual no ens dóna cap garantia així q preferim arriscar-nos, aquí va quedar la cosa però vaig pujar emprenyada, pq entenc q no ho entengui i q digui això al seu home, però a mi a la cara sense tenir idea De rès? Jo li respecto q trii pel seu fill l'escola més propera pq li va be per logística, només faltaria, és un criteri valid com un altre, per això m'indigno! En fi, santa paciència...

[melibea80]

Situacions així passen cada dia. És cert que sembla que ens justifiquem molt per coses que només són cosa nostra i de ningú més...

A mi també m'ha passat que algunes persones quan m'han preguntat sobre decisions que he pres amb la meva filla m'han dit que era la millor decisió del món i s'han mostrat molt interessades sobre certs temes, però després quan han tingut fills propis han fet tot el contrari. Algunes han intentat justificar-se, cosa que jo no els he demanat, i altres han intentat demostrar-me que jo estava equivocada i que ells han fet tot el contrari perquè era millor així.

Doncs, mireu, no. Cada nen és diferent. Jo li he posat xumet, però potser en tinc un altre i no el vol. He donat el pit, però potser en tinc un altre i no puc. I així un llarg, llarguíssim etcétera.

A mi em costa molt també no justificar-me, la veritat. Però com que vaig veient que a mi els perquès de les altres em donen igual, doncs tampoc aporto jo els meus perquès.

Ara bé, si tinc molta confiança i crec que estan fent alguna cosa realment malament (com per exemple portar al nen mirant cap endavant amb una motxilla o coses així), intentaria dir-ho amb tacte. Si no, ni això. A més, una mare de postpart, especialment si és el primer, el que necessita és construcció (suport), no destrucció.