Què porta a una mare a donar biberó?

[shyla]

Hola mamis!
Fa temps que volia escriure la meva historia amb la LM i no sabia on fer-ho pq no em diguessin la temida frase: Intenteu més.
Quan va neixer el meu fill es va enganxar a la primera. Aixi que endavant!
Estava molt contenta i convençuda.
Però el meu postpart (com el de totes jeje) va ser molt durillo. A més dels punts, son i sensació de ser bastant inútil en tot, se'm va ajuntar amb un munt de dubtes sobre com estava alletant. A més de mastitis, febre...
la veritat que els primers mesos estava insegura amb tot, tot ho tenia que preguntar a mamis o especialistes vint cops, o llegir-ho o buscar-ho per internet.
Al final vaig estar a punt de deixar la LM. De fet jo mai havia volgut, no ho havia plantejat, durant l'embaràs ho vaig anar decidint fins creure'm que era la meva obligació.
Em van regalar el llibre del Carlos G. " un regalo para toda la vida", i al principi em va anr genial.
Vaig decidir anar a un grup d'assessorament a la lactancia i fantàstic (pq feia LME )
però quan s'acostava el moment de tornar a la feina, vaig decidir començar a enmagatzemar llet meva...
I aqui va començar un calvari. Al principi em treia, pero cada cop menys. Estava tan obsessioanda i presionada per tenir la suficient quantitat, que va arribar un moment que no treia ni gota. Vaig anar a preguntar al grup de lactancia, i la resposta era fes això i allò, intenta-ho. I tornava lasetmana següent a explicar el meu fracàs, i tornem: intenta-ho...
Vaig anar a llevadores, i el mateix. Amb el meu marit haviem decidit que si la cosa es complicava fariem mixta o bibis, que no ho haviem de passar malament. Però dins meu no podia suportar la idea de donar-li un bib. Cada cop que comentava aquesta opció la resposta era...lo millor és la LME, intenta un altre cop, intenta intenta intenta.
Us juro que ho vaig intentar amb totes les meves forces, però no podia. el meu cap controlava tot el meu cos...
Amb això vull dir que crec que hi ha una campanya arrolladora a favor de la lactancia materna, que ja em sembla be, però si algú decideix o no pot, ja està, no passa res de res!
Al final quan jo estava la feina, feia una toma de bib LA i l'altre llet meva, fins que em vaig treure del cap la idea de mi mateixa d'haver fracassat. i ara el bibe quan jo no estic va de perles, i quan estic li dono pit

de fet no sé si va molt al tema, només dir que es jutja i es presiona a la mare que no vol o abandona per x motius la LM, doncs per alguna raó serà!
parlo per mi eh? no vull dir que sigui aixi ni molt menys!

Però gràcies a tot el que vaig patir, ara tinc molt clar el que vull i com vull fer-ho, i q ens hem d'anar adaptant als canvis, que tot no pot sortir com una esperava.

Bona nit, gràcies per explicar la teva història! No crec que ningú t'estigués pressionant a fer res que no volies fer sinó que més aviat t'animaven a fer el que tú deies que volies fer, i ho dic en base al que he llegit eh, ja que tú mateixa dius que dins del teu cap no entrava la idea de donar biberó. Si tu deixaves anar aquest missatge al grup de suport, a la llevadora o a qui fos, el més normal és que tothom t'animés a intentar això o allò per tal que poguessis aconseguir-ho, jo ho hagués fet igual. Molts ànims decideixis el que decideixis

[shyla]

Abans de parir estava convençuda de que volia fer LM. Em vaig informar, vaig anar alguna xerrada de la lliga.... I bé, com gsirebé tot en la maternitat, me n'he adonat que no es pot planejar molt.

Cada vegada que parlo del tema, sembla que em vulgui justificar per donar el biberó i fa que no sàpiga com enfocar el tems de la lactància. L'inici de la LM va ser molt dura per mi, no agafava bones posicions, el meu nen no s'enganxava bé, em van sortir unes clivelles de por. Quan s'acabava una presa de vegades em posava a plorar pensant que en poca estona s'hauria de tornar a enganxar i el dolor era horrible. Recordo el dolor dels meus pits però no de les contraccions. Al quart dia encara no m'havia pujat la llet i el meu fill no parava de plorar de gana. Vaig provar amb el tirallets, però clar només hi havia calostre i el poc que vaig (potser 10 ml, una misèria) treure doncs li vaig donar amb xeringa. Al quart dia a la nit vaig enviar al meu home a la farmàcia. Ja no podia més sentir el meu fill que no parava de plorar i jo plorant cada vegada que s'enganxava.

El meu fill té quatre mesos i encara ara em sento fracassada amb aquest tema. Segueixo amb la lactància mixta.

En el meu cas, el que és una mica més dur, és quan ho explico ... no, no, no dono pit sempre perquè jo.... les cares i/o comentaris.... saben greu... però en fi, el meu fill està preciós, s'enganxa al pit a cada presa i es pren el biberó seguidament amb alegria.

Gràcies per la teva resposta, si tú tenies il·lusió i ganes de donar-li el pit i no ha anat com esperava potser ets tu qui necessita donar-te a tú mateixa totes aquestes explicacions, ja que com dius ets sents fracassada i necessites trobar motius que ho justifiquin, a vegades som pitjors nosaltres mateixes que els altres. No et castiguis, intenta assumir que ha anat així i intenta gaudir de cada cop que dones el pit al teu fill i si ha de prendre un biberó dóna-li amb tot l'amor que et sigui possible

[puski]

Hola!! És el que volia fer, però abans de quedar-me embarassada ho volia pero sense agobios. I un cop mhi vaig trobar, doncs de tant llegir i preguntar em vaig acabar creient q nomes tenia aquesta opcio, sino fracassava....
Pero be, al final vaig decidir seguir el meu instint i fer el q jo creia q seria millor. I tot fantastic ;)
Amb aixo vull dir q sha d'intentar, pero en el moment q no es disfrutes doncs mirar opcions, i no passa res. Jo continuo amb el pit i papilles. Pero durant un temps es va pendre un bibi quan treballava. I ara si no estic tmbe es bibi. I tot ens va perfecte!
Sobretot totes som unes mares estupendes pels nostres princeps

[superpeach]

M'ha semblat super interessant aquest post. Jo vaig fer LME fins que vam començar amb la cullera. Jo ho tenia claríssim de sempre que volia fer LM i ni em vaig plantejar fer LA. Tot i així he dir que em cansa molt aquesta idea de que S'HA de fer LM si o si. Que cadascú faci el que li vingui més de gust, ja sé que hi ha molts estudis que diuen que és millor la LM, que és dolent que mirin la tele, que és bo que dormint fent collit... Jo crec que el millor és cuidar dels nostres nens amb tot l'amor del món i deixar-nos d'estudis :D i com decidim alimentar al nostre infant, o com li volem cantar, o com el volem acariciar és un detall més. Però que no pateixi ningú que decidiu el que decidiu sempre hi haurà gent que ens donarà la seva opinió tant a favor com en contra xD

[nivalis]

Hola!
Vaig a explicar el meu cas, encara que no m'he llegit el post sencer i no sé si és mkolt original. Vagi per davant que penso que la majoria de dones que acabem donar biberó no ens ho haviem plantejat. Vull dir que són una minoria les que ho decideixen a priori, i en aquests casos segur que hi ha una raó que ho justifica.
Jo durant l'embaràs tenia claríssim que volia fer LM, tant que no vaig comprar cap biberó ni sabia com funcionaven. Però el meu part va ser per cesària programada, això vol dir que triga més en pujar la llet. A més, com que vaig tenir el nen en divendres a la tarda, la comadrona ja javia marxat i ningú em va avisar que no podien passar més de tres hores entre toma i toma. Total, que entre que la gent no em pujava i que jo anava amb el tema de la demanda, el nen va perdre pes i a l'hospital no li van donar l'alta i li van donar biberons.
Se suposava que jo havia de donar-li el pit 20 minuts abans de l'hora del biberó i després ja me'l prortaven i li donava el bibe. Doncs bé, jo tinc el pit molt pla i al nen li costava agafar-se bé i en canvi amb el bibe tot era més fàcil. Resultat? quan em va pujar la llet (al tercer dia o així) el nen ja no volia saber res del pit, només volia biberó.
Ho vam intentar de totes les maneres, va venir la "super" comadrona (una dona amb molt mala llet, per cert) i l'agafava i l'amorrava al meu pit amb males maneres, vam estar dos dies intentant que s'agafés al pit, barallant-nos amb ell, mullant-li el cap, el nen es posava a plorar i no hi havia manera. Al final vaig dir que prou, que no volia barallar-me més amb el meu fill, que allò no era bo ni per ell ni per mi, estavem els dos histèrics. Potser hi havia maneres més dolces de conseguir que s¡'agafés, però els mètodes d'aquella comadrona no ho eren gens io vaig arribar a temer que el meu fill m'agafés mania i tot, de tant forçar-lo.
Total, que al sortir de l'hospital vam haver de comprar biebes, llet de fòrmula, aprendre com funciona... Al principi m'ho vaig prendre com una frustració, perìo després li vaig veure les avantatges. I el meu nen ha crescut molt bé i molt feliç. Així que finalment, quan em vaig desempellegar del sentiment de fracàs (fomentat per les integristes de la LM, que n'hi ha i jo m'he hagut de sentir de tot) doncs tot ha anat molt bé.

[shyla]

Hola!
Vaig a explicar el meu cas, encara que no m'he llegit el post sencer i no sé si és mkolt original. Vagi per davant que penso que la majoria de dones que acabem donar biberó no ens ho haviem plantejat. Vull dir que són una minoria les que ho decideixen a priori, i en aquests casos segur que hi ha una raó que ho justifica.
Jo durant l'embaràs tenia claríssim que volia fer LM, tant que no vaig comprar cap biberó ni sabia com funcionaven. Però el meu part va ser per cesària programada, això vol dir que triga més en pujar la llet. A més, com que vaig tenir el nen en divendres a la tarda, la comadrona ja javia marxat i ningú em va avisar que no podien passar més de tres hores entre toma i toma. Total, que entre que la gent no em pujava i que jo anava amb el tema de la demanda, el nen va perdre pes i a l'hospital no li van donar l'alta i li van donar biberons.
Se suposava que jo havia de donar-li el pit 20 minuts abans de l'hora del biberó i després ja me'l prortaven i li donava el bibe. Doncs bé, jo tinc el pit molt pla i al nen li costava agafar-se bé i en canvi amb el bibe tot era més fàcil. Resultat? quan em va pujar la llet (al tercer dia o així) el nen ja no volia saber res del pit, només volia biberó.
Ho vam intentar de totes les maneres, va venir la "super" comadrona (una dona amb molt mala llet, per cert) i l'agafava i l'amorrava al meu pit amb males maneres, vam estar dos dies intentant que s'agafés al pit, barallant-nos amb ell, mullant-li el cap, el nen es posava a plorar i no hi havia manera. Al final vaig dir que prou, que no volia barallar-me més amb el meu fill, que allò no era bo ni per ell ni per mi, estavem els dos histèrics. Potser hi havia maneres més dolces de conseguir que s¡'agafés, però els mètodes d'aquella comadrona no ho eren gens io vaig arribar a temer que el meu fill m'agafés mania i tot, de tant forçar-lo.
Total, que al sortir de l'hospital vam haver de comprar biebes, llet de fòrmula, aprendre com funciona... Al principi m'ho vaig prendre com una frustració, perìo després li vaig veure les avantatges. I el meu nen ha crescut molt bé i molt feliç. Així que finalment, quan em vaig desempellegar del sentiment de fracàs (fomentat per les integristes de la LM, que n'hi ha i jo m'he hagut de sentir de tot) doncs tot ha anat molt bé.

Bon dia, em sap greu que la teva experiència sigui tan pèssima, el que jo veig és que de bon principi no vas trobar un bon suport, l'actuació de la llevadora és totalment erronea, però és que la majoria de personal d'un hospital, pediatres, infermeres pediàtriques, gines, etc no tenen ni idea de lactància materna i aquesta és la trista realitat. Tu vols, ells creuen que t'ajuden, tothom et diu que el millor és la llet materna, tu ho tens super assumit però al final ningú sap com es fa això de donar el pit, potser el més encertat hauria estat anar a un grup de suport, allà ningú t'obliga a fer res que no vulguis fer, però si una mare arriba dient que ho vol fer evidentment es fa tot el possible per ajudar-la donant-li tots els consells que es puguin donar davant un cas concret. Però al final sempre sempre s'ha de respectar el que la mare vulgui

[puski]

Ostres nivalis, quina experiència!
Jo hagués fet el mateix si hagués vist que el meu fill "patia" per menjar....
Que important és un bon recolzament en un moment tan abrumador no?
El meu fill s'ha va enganxar a la primera, però en aquell moment hagués fet i m'hagués cregut qualsevol cosa que em diguessin.
Però mson coses que t'hi trobes en el moment i que no saps prèviament...
Jo no m'havia plantejat mai com voldria que fos el part ni res de tot això, jo sóc de les que el que em diguin, doncs serà per algu. I ara, després de tenir el meu fill ja sé el que vull i el que no si en tinc un altre...i sobretot com ho vull!
El més important és el que tu dius, desempallegar-se del sentiment de culpa...és tan anguniós...sempre hi haurà algu disposat a tirar per terra el que fas...
En fi, enhorabona per aquest nen tan sa i maco, que tan pit com bibe, de mare només hi ha una!!!!

[Ayrs]

Jo Nivalis, amb aquesta ajuda desde luego hauria estat un miracle que us en sortíssiu!!

És com diu la Shyla, tothom amb la cantarella de la lactància però després hi ha qui no fa bé la seva feina i a sembla deixa la dona com qui no pot fer-ho. Si son ells qui fallen!!!
I el que expliques sona a privat... als públics diria que sempre hi ha llevadores... ja que es paga (encara que sigui mútua, i sí, la SS també la paguem...) haurien de donar més comoditats i suport. Però en fi, això serà a altres serveis...

[Mara17]

Jo vaig parir a la pública i en teoria intentaven ajudar-me, però a la pràctica gens (presses i gaire interès, la veritat, quan jo tenia bessons de baix pes i un a la incubadora). Jo vaig tenir l'ajuda d'una doula.

[shibi]

Jo sempre he tingut molt clar que volia fer pit.
Però quan va néixer la meva nena van començar els problemes... Em vaig sentir molt, molt agobiada... Les hormones super alterades, la nena plorant perquè no s'enganxava, la llet que no pujava, comadrona intentant posicionar la nena...deia que tenia el mugró pla... Que si em comprés un extractor de llet per ajudar, mugroneres... La meva família per allà passejant i jo amb ganes de cridar que ens deixéssin sols amb la nostra nena...
Vaig decaure....i al 2on dia, quan encara no havia pujat la llet, vaig demanar siusplau un suplement per la meva petita que només feia que plorar...
Nosé com vaig aguantar aquests dies sense deixar córrer el tema del pit, però el 5è dia em va pujar la llet i vaig començar a fer servir mugroneres....La nena ja s'enganxava i s'alimentava...
Tot i que he fet pit fins als 6 mesos, no ha sigut el que jo esperava... Sé que la lactància materna costa (sobretot els primers mesos).... Però el meu camí ha sigut difícil (o potser sóc jo, que hauria d'haver sigut més forta)... El mal inici a l'hospital, el fet de tenir que fer servir mugroneres (ho veig més artificial), 2 mastitis, al 3er mes la nena es quedava amb gana (pediatre em va tornar a donar suplement després de cada toma)...
El que he trobat més a faltar en aquesta etapa de lactància, ha sigut ajuda. Ajuda a l'hospital, on no me la van donar gaire, al revés, m'agobiàven més de lo normal. I ajuda en el postpart...això ja va ser culpa meva...potser hauria d'haver anat a un grup de lactància...

[RAPUNZELL]

Com tu dius Shiby, és un periode molt sensible el pospart i tot abruma, nomès falta que aleshores d'algú que et guia dolçament, et trobis un equip qie t'atabali i poca intimitat.... Totes hauriam de tenir una doula al costat que ens acompanyes i ens ajudes a sentir-nos capaços...
Enhorabona per donar el pit a la teva filla fins els 6 mesos i pels teus esforços ;)

[shibi]

Gràcies per la enhorabona Rapunzell :)
Crec que tens raó...i que hagués necessitat a una doula que m'ajudés en aquest camí...
Ara mateix, el meu sentiment és de no saber si estaria preparada a donar pit altre vegada si tingués un altre fill... No m'agrada sentir això...però suposo que la experiència m'ho fa sentir.
Espero que amb el temps marxi aquesta por i aquests dubtes

[Crisalexi]

En el meu cas, será el segón fill, i ja amb l´experiència sota el braç´de la LM, ( fins els 14 mesos ), et diré, que molt probablement amb el segón no en donaré, o molt poquet...
Motius :
Requereix molta dedicació
Tinc un altre fill, que tb em necessita, i vull poder repartir-me entre els dos, el millor que es pugui.
Treballo fora de casa, en una feina estressant, i a vegades no tinc horaris.
No tinc ningú que m´ajudi ( iaia, sogre...) res de res.
Vull que el seu papa ( i el seu germanet ) visquin l´esperiència d´alimentar-lo, i que no sigui jo sola la que ho faci.
Tinc la sensació que tot plegat será menys dur, si li dono el bibi. Amb l´Alexi, ja no podia més, vaig arribar al limit de les meves forces fisiques, doncs em pasava les nits donant el pit, i llavors em podia dedicar a tope, ara no, i no es pot tenir tot en aquesta vida...

En fi, que cada circunstáncia i moment són diferents, i en el meu casa ara l´elecció, está força clara.
Espero que t´ajudi!

[kabbisa]

Y mixta, crisalexi?

[Crisalexi]

Kabissa

Ho he pensat, de fet m´agradaria molt, però , no creus que el confondré? Que el gust de la llet será diferent i que no sabrá que ha d´agafar ? No se ni com començar amb lactácia mixta, algñu que ho hagi fet, em pot aconsellar?

Grácies!!!!

[kabbisa]

Kabissa

Ho he pensat, de fet m´agradaria molt, però , no creus que el confondré? Que el gust de la llet será diferent i que no sabrá que ha d´agafar ? No se ni com començar amb lactácia mixta, algñu que ho hagi fet, em pot aconsellar?

Grácies!!!!

el meu en va fer, gairebé des del dia 1. Vam passar alguna època de Lm-quasi-exclusiva de més grandet, però bàsicament vam fer mixta. Vam passar per tres etapes: al principi (el mes 1) era un suplement a cada toma que va derivar (durant el mes 2) a un sol bibe sencer un cop al dia; després (a partir del mes 3, més o menys) vam aconseguir donar-li el bibe només quan a nosaltres ens anava be (pq estàvem fora, o jo estava molt cansada, o havia sigut un dia molt demandant, o...).

Amb la mixta hi ha dos riscos:
1) que el nen sigui mandrós i prefereixi el bibe pq la llet cau sola i no s'ha de xuclar (a part que la succió és molt diferent en una o altre)
2) que al introduir tomes de bibe, el pit deixi de fabricar per aquella toma.

Per això, lo que et recomana tothom, i trobo que encertadament, és que primer s'estableixi bé la L.Materna abans d'introduir el bibe.
Pel primer risc, per evitar que el nen es confongui i no sàpiga com succionar. Pel segon risc, perque les glandules mamàries ja tenen prou lio al principi com per anar afegint variables.
Pel gust no patexis pq la llet materna ja varia molt de gust de per sí.
(jo vaig tenir sort, perquè ho vam fer al contrari del que es recomana i no va passar res, però conec gent que va haver de passar-se a la L.A. per culpa de introduir suplements abans de tenir la L.m. ben establerta).

....

dius que et plantejes no fer L.M. per la dedicació que te.
Et puc assegurar que amb la L.A. has de estar més pendent!!
quan el nen plora de nit, amb el pit t'apropes i prou, amb el bibe, HAS DE FER-LO!! així que convé tenir-ho tot llest -aigua a mà i dosis de pols llesta per bolcar- per reduïr temps de preparació i plors (amb els nervis que passes quan ploren i tot està en silenci!); tenir llaunes de L.A. a casa sempre sempre (no pots quedar-te sense a mitjanit pq aquell vespre el nen ha necessitat menjar més); si marxes a passejar o de cap de setmana o a dinar o.. has de recordar agafar prou llet per tomes normals però també per si de cas el nen te més gana (o per si t'estàs més estona fora de casa de la prevista!); i portar més d'un biberó per si li passa alguna cosa al primer (trencar-se la tetina, o si saps que no el podràs rentar,..);

Sembla que no, es taaaan més còmode sortir de casa "con lo puesto" i treure's el pit si el nen plora...

[Crisalexi]

Dius que cuasi desde el dia 1 ? Per mi això seria ideal.
No seria millor posar-se mugronera, per tal que no noti tant la diferència entre el pit i el bibi?

[kabbisa]

Nooo!!! Jo ho vaig fer pq van veure que tenia la glucosa molt baixa i no li pujava.

Lo ideal és començar amb pit sol, i al poc temps anar donant un petit bibe.

La mugronera lo unic que fa és que els hi costi mooolt succionar del pit!! No ajuda gens!
Pq imagina, han d'aconseguir treure llet del pit des de lluny!
No, no! Mugronera no!

[nanablau]

Hola! Veig que aquest fil és de fa temps però sí que voldria donar la meva opinió perquè jo sí sóc el tipus de "testimoni" que busques.

Primer vull començar dient que sé perfectament que hi ha molts estudis que confirmen que la llet materna és millor pel sistema immunològic del bebé, ho sé. Sé que no hi ha res tan bo com la llet de la mare pel bebé i si he triat el biberó no ha estat per ignorància. Dit això, des del principi vaig prendre la decisió de donar-li biberó per una sèrie de motius. No és un motiu sol, n'hi ha diversos i he de reconèixer que, en la seva majoria, són qüestions pràctiques i també de personalitat, de manera de ser.

El primer motiu i el més important és que volia evitar la possibilitat de que donar el pit es convertís en una mala experiència. Al meu cercle hi ha de tot, mares que donen el pit i mares que donen el biberó, i per tant podia comparar les unes amb les altres. Totes, absolutament totes les mares que donaven el pit van tenir algun problema: mastitis, esquerdes, dolor, i la sensació de no fer res més que donar el pit tot el sant dia, tenint en compte que donar el pit s'havia convertit en una experiència negativa, com una "obligació": al principi tot eren flors i violes però arribava en moment que donaven el pit "pel nen", no per elles, que estaven ja fartes d'haver-lo de donar. Ah! I també molt males experiències amb el "saca-leches". Sé que això no sempre passa, que hi ha moltes mares que no pateixen aquests problemes, però en el meu cercle ni una se'n va salvar, i a mi això em va impactar.

Vaig pensar que parir i el post-part ja són prou bèsties com per, a sobre, haver d'estar putejada no sé quants mesos donant el pit per obligació i per deferència a la criatura, i que havent-hi altres opcions com el biberó no tenia per què passar un tràngol que em feia angoixa només de pensar-hi. D'altra banda, el rotllo aquest de "no fer res més que donar el pit" també m'espantava molt, sóc una persona molt activa i molt independent i el fet d'estar "sotmesa" a tothora, per dir així, a la meva condició de mare de lactant no em feia massa gràcia.

Després també vaig tenir motius pràctics, com el fet d'haver de treure's el pit a tot arreu i a totes hores. Per molt que diguem que és natural i que no passa res, el fet és que sí que passa, la gent es queda embobada mirant-te els pits i jo no tenia cap ganes de viure aquest tipus de situacions, menys encara d'haver-me d'amagar per donar el pit per tal d'evitar-les. En aquest sentit el tema del biberó em va semblar d'allò més pràctic.

I finalment, també un altre tema pràctic: si li dones el biberó el nen, el vincle entre ell i el pare es reforça i a més així ell també es pot llevar a la nit a donar-li de menjar (molt pràctic i igualitari això perquè així tots dos podeu descansar el mateix). Sé que la dona es pot treure la llet i deixar-la a la nevera, però de nou em sembla una opció una mica "esclava", i jo sempre he volgut que la maternitat fos una celebració i un moment maco per tots, i em feia l'efecte que sent com sóc i volent fer les coses que vull, amb la LM no em sentiria feliç sent mare ni realitzada. I a més ja he comentat que al meu voltant també es multiplicaven les males experiències amb el "saca-leches", o sigui que per mi formava tot part del mateix.

Per finalitzar, també voldria comentar que tot això són els meus motius únics i exclusius, em sembla perfecte que la gent doni el pit i m'encanta que hi hagi gent que ho hagi pogut fer sense problemes, però de la mateixa manera que a les dones que fan LM no els agrada que qüestionin la seva decisió, a les dones que decidim no donar el pit tampoc no ens agrada que ens diguin que som "males mares" per no "haver-nos sacrificat" pel nostre fill (això a mi m'ho han dit literalment).

Espero que us serveixi aquesta opinió.
Fins aviat!

[shyla]

Gràcies, nanablau, encara que el post sigui de fa dies segueix vigent

Jo ja vaig dir que no considerava que ningú fos millor o pitjor mare per això. Dit això, jo porto quasi 28 mesos donant pit i no he vist mai NINGÚ que se'm quedes embobat mirant els pits...de fet no els vaig mostrant ni tampoc m'he amagat mai de res. D'altra banda dir-te que tots els bebès del mon neixin on neixin esperen trobar-se amb el pit de la seva mare i per ells sempre és la millor opció, però no sempre és la millor opció per a totes les mares, així que endavant amb el que es decideixi, si t'ha d'angoixar, millor que estiguis relaxada amb la teva criatura.

Una abraçada