Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

Experiències i pors del moment més desitjat.

carmecirera
:: puça
:: puça
Entrades: 38
Membre des de: dt. gen. 17, 2017 12:46 pm

Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dc. jul. 10, 2019 8:43 am

Hola a tots,

Tinc un fill de 2 anys i estic de 38 setmanes d'un embaràs que no va ser planificat. Amb el meu marit volíem un segon fill i aquest ha arribat de sorpresa quan jo encara no em trobava preparada física ni mentalment.

Òbviament ara mateix estic il·lusionada, però hi ha una cosa que em volta pel cap: "El temor a com s'ho prendrà el primer fill."

Mai m'ha agradat que la gent estigui trista, i com que ell és la personeta que més estimo em sap un greu terrible que ho pugui passar malament.

Estic molt sensible i em poso a plorar només de pensar en el moment que haurem de deixar-lo amb els avis per a que quan ens tornem a veure la situació hagi canviat per a ell i pugui ser un trasbals.

Al primer embaràs tothom em deia: "Ooohh, felicitats, que bé!". I en aquest és tot al contrari: "Uuuui, amb dos nens tindràs molta feina eeeeh??? Ja veuràs el gran quins jelos!!!".

Segur que en faig un gra massa, però això m'agradaria conèixer les vostres experiències per sentir-me una mica més acompanyada.

Gràcies! :*


Carme.
Avatar de l’usuari
Ally83
:: tortuga
:: tortuga
Entrades: 337
Membre des de: dv. nov. 04, 2016 6:55 pm

Re: Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dc. jul. 10, 2019 10:20 am

Hola Carme,

Tinc una filla d’11 mesos fruit de tractament de fertilitat que va costar 5 anys de patiment... ara estic embarassada de nou de manera no planificada pero dessitjada.

Els meus es portaran 18 mesos justets, i pateixo perquè se que no podré dedicar tant de temps a la gran com ara, i que haurà d’anar a la llar d’infants quan fins ara es quedava amb els avis. Però també penso el bé que li farà tenir un germà/na amb qui es porti tant poc, els jocs, les confidencies, la protecció mutua.

Se que el meu amor no es dividirà, sino que es multiplicarà per dos i que segurament serà complicat xq hauré de cambiar dos bolquers, donar bibi i teta, banyar a dos mans, corre darrera la gran mentre el petit/a plora. Però també se que ja no patiré quan plori per 3 minuts xq vol teta, quan tingui colics, quan fem collit, per si es mal acostuma.

Així que per a mi el bo guanya al dolent, i els comentaris de la gent em son igual, dons ningú te dos fills iguals ni ningú és mare de la mateixa manera.

Moltes felicitats perque l’amor a casa teva es multiplicarà per dos!
Desembre 15 Positiu
Gener 16 Abort espontani
Finals 2016 3 IA’s fallides
Maig 2017 FIV 4 embrions- transfer 2 20/5/2017 0 congelats- 31/05/2017 Abort bioquimic
Octubre 2017 2 embrions bons DGP
28/11/2017 transfer 1 embriò
9/12/2017 beta positiva
31/07/2018 neix la nostra petita
20/05/2019 te +
crunchi
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1132
Membre des de: dj. ago. 08, 2013 12:51 pm

Re: Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dc. jul. 10, 2019 2:57 pm

Hola Carme,

Jo tb tinc un nen de 2 anys i entenc perfectament el sentiment del que parles,perque en algun moment que he pensat anar a pel 2n fill, tots aquests pensaments que comentes, m'han passat pel cap.
No et puc ajudar gaire perque jo encara estic a la banqueta en quant al 2n fill, pero et volia donar anims. Segurament les hormones amb l'embaras i la por a lo desconegut influencien moltissim, i a més alguns comentaris de la gent no t'ajuden massa. Però crec que has de pensar en les coses positives que té tenir ara un segon fill: es portaran pocs anys entre ells, els criaràs practicament junts, i un llarg etc que ja hauras pensat. Clar que hi haurà feina i moments dificils, pero crec que pensar en lo dolent ara mateix no t'ajudarà. Centra't en lo positiu. Intenta no amoïnarte per les coses abans d'hora... qui sap, potser el teu fill quan vegi al bebé reacciona super bé... a saber què passarà.

Anims amb la recta final de lembaras. :-()-)
Imatge
Avatar de l’usuari
Jomateixa82
:: cèrvol
:: cèrvol
Entrades: 552
Membre des de: ds. maig 02, 2015 2:54 pm

Re: Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dc. jul. 10, 2019 10:38 pm

Hola Carme,

Jo sempre vaig tenir clarissim que tindria mínim dos fills (el tercer espanta, ja veurem...) i que es portessin entre dos i tres anys. Vaig "aconseguir el meu objectiu" i tinc dos nenes que es porten 2 anys i 5 mesos i tot i ser el que volia i com volia quan vaig veure el positiu al test d'embaràs em van entrar sentiments de culpa, pors,... pels mateixos motius que tu dius. Em plantejava: i si és massa aviat per tenir el segon? I si la gran es sent desplaçada? I si té molts gelos? I si es barallen sempre? etc

Em va costar gestionar aquests sentiments durant l'embaràs, però de fet em va passar molt ràpid, el segon embaràs és molt diferent al primer oi? No tens temps ni per pensar-hi gairebé jejeje. Total, vaig trencar aigües a la nit a casa 3 setmanes abans de la DPP i per tant em va agafar una mica d'imprevist i tots aquests sentiments em van venir de nou de cop i més quan vam portar a la gran a casa la meva mare (ja feia estona que dormia ella pobreta) i ella tan feliç, "celebrant" que anava a dormir amb la iaia, i jo a punt de plorar, pensant que ella no era conscient que havíem passat el nostre últim dia juntes i "soles"... Així que entenc el que sents i sé que tindràs aquesta sensació d'enorme culpabilitat quan arribi el moment, però pensa també que li estàs fent un regal al teu primer fill. Per poc bé que es portin (ja se sap que hi ha germans que ni es parlen, però són el mínim no?) es tindran l'un a l'altre per sempre més, i això és el més bonic que hi pot haver.

Dit això, cada nen és un món, però jo t'explico com va reaccionar la meva filla gran i com vam gestionar els primers dies i com estem actualment. Quan la petita ja va néixer vaig demanar que quan vingués la gran estiguéssim el pare, jo i les nenes sols, sense més família, doncs volia que la conegués en un ambient relaxat i jo concentrant-me amb ella i sense que es sentís obervada per tothom. Alguns familiars directes em van "confessar" que els hagués fet ilusió ser-hi per veure la cara que hi posava i tal, però precisament per això, perquè és un moment íntim entre les dos nenes no volia que fos un "espectacle". És una recomanació que em va fer una companya a les classes prepart, que em va dir que ella no ho va poder fer i se'n va penedir molt perquè la gran va quedar molt descol·locada amb tot i tothom. En el nostre cas, fent-ho així tot va ser molt tranquil. Jo tenia la petita en braços fent pit i ella es va acostar amb els ulls ben oberts, va quedar ben parada, com en shock per veure en viu alló del que li havíem anat parlant. Nosaltres havíem fet preparació parlant-li de la germana que vindria aviat, que també faria teta com ella (que encara en feia) i l'haurien de compartir, ho ensajavem amb ninos i donava pit als sense ninos :r, li demanava sí m'ajudaria a canviar-li els bolquers perquè jo tindria molta feina i la necessitaria.... Després de la sorpresa inicial bé. L'acariciava, em va demanar si ella també podia fer teta i li vaig dir que sí i li vaig fer lloc al llit amb nosaltres,... Les primeres hores juntes vaig intentar que fóssin el més naturals i el més similars al que havíem fet sempre possible. Quan va ser hora de marxar cap a casa ella sola i jo quedar-me amb la petita a l'hospital es va mostrar reticent, es clar, però "la van distreure" i tampoc va ser un drama. El pare la va acompanyar a casa, va sopar amb ella i llavors la va deixar amb la iaia i ell va tornar. Ens van venir a veure una estona cada dia i a casa vam seguir amb aquestes premises. Fer les coses amb ella com havíem fet sempre. Jo amb la gran feia collit, vam passar a fer collit les tres, quan em demanava teta en feien juntes (fins que vaig tenir agitació i li vaig demanar que esperés a que acabés la germana i llavors li donava a ella en exclusiva i ho va acceptar bastant fàcilment). Quan la petita dormía jo em dedicava al 100% a la gran (vaig estar setmanes sense agafar l'escombra ni res), perquè veiés que seguia tinguent la mama en exclusiva a estones. I així súper bé fins a l'actualitat.

Només recordo alguna mica de gelos quan vaig deixar de donar pit a les dues a l'hora i la feia esperar una mica. Però li parlava obertament dels seus sentiments, potser em flipava jo sola pensant que m'entenia, però mira, alguna cosa devia entendre... Li deia: "ja sé que tu també vols teta i estàs enfadada perquè sempre en fa ella primer i tu has d'esperar, però és que ella no pot menjar res més! Tu si vols pots menjar una poma/galeta/pernil dolç mentre esperes, ella no té dents i quan té gana no pot esperar", ella rondinava, però no montava un pollo.

A l'actualitat tenen gairebé 4 anys la gran, i un i mig la petita. Ara la petita ja camina, està molt més comunicativa i hi ha gelos en forma de crides d'atenció. La gran vol moltes vegades que l'ajudis a menjar menjar a ella (ho fa més independentment la petita que la gran moltes vegades... :-o00m ), vol que li eixugui el cul després de fer pipí tot i que a escola ho fa sola perfectament, si veu que li riem molt les gràcies a la petita comença: mira mama, mira jo què faig! Però per saber que seguim admirant els seus avenços, res exagerat. No l'ha picat mai, i s'estimen amb bogeria!! La petita va tot el dia darrere la gran i sembla una esponja, ho aprén i imita TOT!!! I la gran és súper cuidadora! Quan jo estic nerviosa o enfadada (sí, la teva vida serà un caos, tot preciós, però un caos) ella la distreu, o quan plora la va a consolar... Avui li he fet un massatge a la gran, no ho fem mai perquè mai ha tingut paciència per això però avui les dos en teníem ganes i la petita ha vingut pel mig (veuràs que sovint té tants gelos la petita com la gran, encara que sembli que no també passa!!) i la gran en comptes d'enfadar-se li ha dit, vols que et fem un massatge? La mama les cames i jo la panxa... I li ha anat posant crema a la panxa, la petita feliç rient i la gran dient-li que l'estima molt i li ha fet dos petonarros. I a mi evidentment se'm queia la baba.

Total, implica'l en tot, que t'acosti les tovalloletes o el bolquer,... que vegi que el necessiteu i que "no ha desaparegut", quan tinguis moments tranquils dedica'ls al gran, el moment de coneixer-se els dos germans com més tranquil·litat millor, si dormiu amb el recent nascut a l'habitació i el gran vol tornar (si és que ja dormia a la seva) jo li permetria, res de tu ja ets gran, tu ja dorms a la teva... i això serien les meves recomanacions perquè són el que ens ha funcionat. I per molt que costi recordar que el gran no deixa de ser un bebé. Veuràs que es fa gran de cop, quan tens el petit en braços sembla que el gran hagi crescut de cop i és fàcil esperar/demanar-li coses que no li demanaries si fos fill únic, a vegades ho fas inconscientment, però si te n'adones pensar això, el petit segueix sent petit i necessitant que tinguis tanta o més paciència que abans.

Molta sort amb el part i l'adaptació al nou membre de la família! Veuràs que les coses positives superen les negatives per golejada!!!
petitoneta
:: puça
:: puça
Entrades: 48
Membre des de: dl. set. 17, 2012 8:33 pm

Re: Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dc. jul. 10, 2019 10:42 pm

Hola!!!

Les meves filles es porten 22 mesos i tot i que la petita va ser un embaràs molt desitjat, no esperàvem que fos tan aviat. Ara ja tenen 8 i 6 anys i les coses van amb un altre ritme. No t'enganyaré, els primers mesos són durs, tot i que personalment vam portar-los forca bé. Amb la gran patia molt i en part crec que no vaig gaudir de la maternitat com ho vaig fer amb la petita. És cert que el dia té 24 hores i la clau és prioritzar i aprofitar molt bé els moments amb cadascuna d'elles per separat i també juntes (aprofitant migdiades de la petita, quan la gran era a l'escola bressol...). La complicitat entre elles és màxima i s'entretenen molt juntes ( tot i que també es barallen eh). Jo no tenia por de destronar la gran... És complicat d'explicar, però tenia por de no estimar la petita tant com estimava la gran... Paranoies causades per les hormones, suposo. Quan la vaig veure totes les pors es van esvair. Respecte als gelós, encara a dia d'avui en tenen, a vegades també la petita de la gran... Però això és per fer-ne un altre post!

Espero haver-te ajudat una mica i enhorabona pel moment tan bonic que esteu a punt d'atravessar!
beren
:: rateta
:: rateta
Entrades: 151
Membre des de: dv. març 10, 2017 1:31 pm

Re: Estic trista. M'expliqueu les vostres experiències i sentiments al "destronar" al primer fill?

dg. set. 08, 2019 3:33 pm

Hola, els meus fills es porten 25 mesos. Durant l'embaraç no en vaig preocupar gaire però a mida que s'apropava el part, em va començar a agobiar molt com s'ho prendria la gran, si els estimaria igual ...
Després del part van estar molt a sobre de la gran, el pare pràcticament dedicat a ella i tot i així va venir molts gelos, va Fer una regressió brutal. A mí em feia partir molt. Però amb paciència i poc a poc ja està tot superar.
En quant a estimar igual, realment, l'amor és multiplica. Estimes amb la mateixa passió i sensei límits als 2

Torna a “El part”

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Recomanem: